dimarts, 10 de gener de 2017

Casa ajena / Nosotros en la noche

de Silvio d'Arzo  /  de Kent Haruf



Barcelona, Minúscula, 2016.
121 pàgs.
[T.O. Casa d'altri. Torino, Einaudi, 1980.
Traducció de J. Á. González Sainz]


Barcelona, Penguin Random House, 2016.
144 pàgs.
[T.O. Our souls at night, Nova York, Knopf, 2015.
Traducció de Cruz Rodríguez Ruiz]



Per primera vegada en la història d’aquest club, sessió doble. Dues novel·les curtes, de dos autors amb, aparentment, poca cosa en comú però que, amb històries i estils ben diferents posen per escrit uns mateixos temes i preocupacions –d’altra banda, ben universals i tractats manta vegades en d’altres obres literàries: d’entrada, la vellesa i la por a no haver viscut plenament. Al llarg de la sessió, en van anar sortint més. El primer, però, va ser una valoració general de les lectures, que havien causat sensació: tant la lleugeresa i el minimalisme de la novel·la de Haruf, com la profunditat de la de Silvio d’Arzo, sobre la qual cap dels presents té cap mena de “però”, sinó tot el contrari. En canvi, Nosotros en la noche ha semblat un pèl massa anecdòtic a algun dels lectors, amb una escriptura massa freda, gairebé notarial, sense reflexions. Els lectors entusiastes retreuen que just això és el que fa gran la història dels dos vidus que decideixen fer-se companyia, de nit, encarant les crítiques i els murmuris que ja preveuen que farà córrer la seva “història” entre els veïns de Holt, Colorado: que no jutja als protagonistes, que només descriu les escenes i deixa per al lector la valoració de fets i reaccions, el context, dels personatges. I la tendresa, és clar... la descripció de la tendresa amb què els dos vidus es fan càrrec del nét d’un dels dos, donant-li tot l’amor que els pares de la criatura, separats, no poden o no saben oferir-li, ha guanyat a la majoria dels presents. Però hi ha qui en voldria més, i a qui la trama li queda curta; i, és clar, s’obre el debat sobre l’evolució del personatge femení: més d’un no acaba de veure clar que la'Addie Moore, tan valenta, es deixi vèncer per les amenaces del fill. Més d’un hi està d’acord, però algú en fa una altra lectura, gairebé atàvica: “Haruf retrata a la perfecció un rol femení que gairebé es porta als gens: l’abnegació. La renúncia en favor del bé de la família passa per sobre de qualsevol altra consideració”.
            En qualsevol cas, la idea de partida que planteja Haruf ha agradat a tothom, igual que ha estranyat i ha fet reflexionar, l’actitud d’aquest fill controlador que “sobreprotegeix” la mare, una actitud xocant, venint d’una generació, teòricament, més “liberal”, però que està tant o més carregada de prejudicis que l’anterior. I els prejudicis, són, precisament, un altre dels punts de connexió entre els llibres, apunta algú: és justament el que porta la velleta solitària de Casa ajena a visitar el capellà a fer-li una consulta terrible. És la por!, rebla algú altre: la por imposada pel Cristianisme de cremar a l’infern si s’incompleixen certs preceptes... Sí, és clar, com la por al “què diran” i a la reacció del fill és el que acaba imposant-se entre els dos vidus de Nosotros en la noche, remata un tercer lector: por, prejudicis... la mateixa moneda! Més enllà d’aquest punt, algú encara hi apunta una altra connexió, entre els llibres: el fet de trobar un sentit a la vida. Els dos vidus, després d’unes vides matrimonials no del tot satisfactòries i amb algunes experiències traumàtiques a l’esquena, busquen l’última oportunitat per viure plenament feliços; mentre que la decisió de la Zelinda, un personatge que compara la seva pròpia existència amb la d’una cabra, és justament el crit desesperat de qui no ha trobat el seu lloc al món i considera que ja no hi ha de fer res més. El propi capellà que narra la història es culpa, justament, de no haver sabut trobar les paraules justes per consolar-la, per fer-la canviar d’opinió i que desisteixi del seu determini fatal, cosa que, com a pastor i guia espiritual que és, no deixa de ser el mateix dilema: si no és capaç d’aconsellar els fidels, qui sentit té la seva dedicació abnegada als fidels?
I així, entre elogis i consideracions de “joia” o “obra mestra” per a la nouvelle de D’Arzo, trobem un altre punt en comú entre els llibres: el que ens aguanta, coma humans, és la comunicació!, remarca un lector. La necessitat de parlar, en la foscor de la nit, dels protagonistes de Haruf; la de la Zelinda per expressar els seus dubtes al capellà, sabent que no hi ha manera que aquest ho accepti; fins la del propi religiós per arribar al cor de la feligresa més distant, en una història que reprèn, com poques vegades, la paràbola del bon pastor que deixa el ramat per anar a buscar l’ovella (o cabra?) que s’ha perdut. D’aquesta manera, es conclou, fins i tot en els títols hi ha una certa convergència temàtica: el “nosotros” implica una casa, un diàleg; i a què fa referència la “casa d’altri” sinó, justament, al llenguatge que els dos protagonistes no saben trobar per expressar-se neguits i consols, perquè els és, justament, “aliè”? Hi ha d’altres explicacions per a aquest títol certament enigmàtic (el de Haruf és ben clar): la casa “d’altri” pot ser la societat, o l’Església a la qual la Zelinda no pot accedir i fins n’ha estat allunyada (va ser novícia!, recorda un lector), o la remota cabana en què viu ella, allunyada dels veïns.


Certament, Casa ajena no resol el darrer enigma: com mor ella? Per la seva voluntat, tal com volia? Els esforços del capellà per aconseguir-li un bon enterrament ho suggereixen, però no queda tancat. I la mort és l’última coincidència entre aquestes dues novel·les curtes, justament: cap dels dos autors les va veure publicades, si bé per motius ben diferents. Haruf, autor reconegut en vida, era conscient d’estar escrivint la seva darrera obra i es diu que va polir-la fins l’últim dia, a l’hospital. D’Arzo, que havia lluitat tota la vida per a que li publiquessin textos, mai no en va veure cap d’editat i va morir, jove, sense saber que anys després un editor faria els impossibles per rescatar alguns dels seus textos de l’oblit més absolut. Donem-ne gràcies.

dimarts, 13 de desembre de 2016

Vestido de novia

de Pierre Lemaitre


Barcelona, Alfaguara, 2014
291 pàgs.

[T.O. Robe de marie. París, 2009.
Traducció de M. Teresa Gallego Urrutia 
i Amaya García Gallego.]




En una novel·la on el component psicològic no només és important, sinó directament argumental o estructural, hi havia un interès molt viu per saber l'opinió de l'especialista del nostre Club de Lectura dels Dimarts: quadren els símptomes de la protagonista amb pastilles que es pren? Està ben documentat, psiquiàtricament, l'autor? I la resta de personatges... són creïbles? I el nostre protagonista, d'entrada, ho deixa clar: "al principi no em quadrava gens, per les drogues que prenia, que la noia matés..." Però era just això, i la bona tensió creada per l'autor en la interiorització dels personatges, el que el feia tirar endavant. Just com a la resta d'assistents, la majoria dels quals confessen haver-se polit la novel·la amb dues o tres tardes de lectura frenètica. I, és clar, a més la trama fa un gir que ajuda a encaixar certes addiccions i comportaments... Però, així i tot, alguna característica no acaba d'encaixar: per exemple, el trastorn bipolar de la mare d'en Frantz, el tenebrós i obsessiu protagonista de la segona part; la bipolaritat no és mai provocada per causes vitals (en el seu cas la desaparició dels pares en camps de concentració nazis). O encara més, ja que segons l'especialista... "Lemaitre s'inventa un tipus de patologia: el psicòpata amb sang freda". I aquesta és, ni més ni menys, que la clau de volta de la novel·la! La llarga sang freda, paciència i capacitat de càlcul de l'assassí i venjador... 
En tot cas, i malgrat que hi ha qui prefereix les novel·les negres on es resol un cas i es fa una revisió històrica de secrets "nacionals" (típic de suecs i alemanys, també d'autors com Vázquez Montalbán o Markaris), hi ha acord dels lectors en un punt: l'instint de supervivència de la protagonista atrapa, i és impressionant com l'autor descriu la seva decisió per a venjar-se d'un desequilibrat, en una lluita que sembla del tot desigual. O com ho apunta algú altre: "M'és igual si és versemblant o no. A mi m'agrada que em plantin dos tipus al davant: un boig i l'altre que s'hi va tornant, i que s'encarin en un pols a vida o mort".
Tothom està d'acord en què la novel·la és molt hàbil (o molt "embolicada", diu algú altre), i que aconsegueix sorprendre al lector que prova d'endevinar el següent gir de la trama: mai no l'encerta. Potser només s'hi troben un parell de crítiques: la versemblança del final ("Pot un paio ple de barbitúrics tenir prou força com per llançar-se des d'una finestra?") i una segona part, la del dietari, una mica llarga. Un cop s'ha entès el terrible i macabre joc a què està sotmesa la protagonista, el lector no necessita més "anècdotes" vol la trobada final... i aquesta és dilata una mica, opina més d'un dels presents. I, encara, un detall tècnic: en un parell de moments el narrador es "desfocaliza", és a dir perd la figura principal a qui ha seguit durant tot el relat (la noia) per mostrar-nos què fa un altre personatge (el pare), durant un parell de pàgines. És una petita llicència (o trampa) que trebca el pacte amb el lector i que, finalment, no aporta res a l'argument... calia?

Sigui com sigui, inaugurat cinc anys després, el gènere negre en aquest club, queda clar que, de tant en tant, valdrà la pena tornar-hi.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Brúixola

de Mathias Enard



Barcelona, Empúries / Random House, 2016.
432 pàgs.

[T.O.: Boussole (2016). Prix Goncourt 2015
Traducció de Jordi Martin Lloret (cat.) i Robert Juan-Cantavella (cast.)] 



Gran sorpresa inicial. Aquest cronista confessa que no les tenia totes: per la llibreria més aviat havien anat gotejant comentaris poc afalagadors sobre la novel·la, de diversos lectors del club, que la qualificaven d'excessiva i densa, difícil, pesada... la majoria no preveia poder acabar-la pel dia de la sessió. Però potser Santa Cecília, patrona dels músics (tant presents a Brúixola), va il·luminar-nos els últims dies i va atrapar els lectors en la prosa captivadora de Mathias Enard. No només la majoria va arribar fins al final, sinó que va meréixer tota mena d'elogis, alguns d'escrits via mail per un lector que no podia assistir a la trobada: "una nit d'insomni, en pensaments continus. Dens com tots els insomnis. És allò que els arbres no et deixen veure el bosc... i els seus camins i senderols... i els seus racons... i les seves gents... Ens enganyen amb les brúixoles que miren al nord, la bona és la que mira a l'est, la trucada, aquesta és la bona". Tot seguit, els presents a la sessió van valorar-la com a "molt interessant", amb un devessall d'informació brutal i una erudició que crea una curiositat constant i t'obre portes i més portes, que et lliga a mil elements. Es valora la capacitat infinita de l'autor d'explicar tantes coses i conjugar tal quantitat de personatges, la majoria vides reals que ell recrea amb mestria i les fa més i més properes. Capítol a part mereix, per a alguns lectors, la vívida explicació de la revolució islàmica a l'Iran, contra el Xa de Pèrsia. Algú que ha visitat l'immens país reconeix que s'hi veia constantment i el viage literari li havia fet recordar el real i certes angoixes viscudes.
També apareixen algunes crítiques quan algú treu a colació l'escriptura absorbent, fascinadora com l'opi i algú altre replica que la tècnica discursiva d'Enard la fa difícil de lectura, a causa dels salts constants endavant i endarrere en el temps i l'espai. El lector fascinat ressalta la capacitat de l'autor per fer frases que duren dues o tres pàgines. I en aquest moment es recorda que Enard va ser capaç d'escriure una novel·la, Zona, que consta d'una sola frase. Això duu a recordar d'altres títols de l'autor que els assitents coneixen: Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants (que havia de ser una part de Brúixola, però que va créixer sola), La perfecció del tir, Remuntar l'Orinoco... Però aviat es torna a la novel·la present per posar al seu lloc les fases o capítols (o moments) que són més i menys densos: "cal diferenciar el vagareig dels pensaments i les reflexions del personatge en el present, que es fan més feixugues, dels records de vivències anteriors, sobretot amb la Sarah, que es fan molt més planeres i ràpides de llegir". Gairebé tothom coincideix en aquest punt, fins al punt de reconéixer que és un llibre que ha agradat, però que no es recomanaria... o si de cas, només a algú amb molta base, algú que ja sabés dels temes de què es parla i el pogués gaudir. Dit planerament: "jo envejo el que sap, aquest senyor [Enard], però m'atabala". No és l'únic que confessa certa saturació per l'excés de detallisme i erudició: "a mi, la cinquena carta de Balzac ja no m'hi cal. Ja ho entès amb les anteriors, què m'importa! Em fa perdre i trobo innecessari tantes minúcies". Algú altre, en canvi, reconeix que els llibres que li fan recordar d'altres obres llegides, li aporten un plus; i es posa Brúixola en relació amb La llebre amb els ulls d'ambre (apunt que algú altre aprofita per dir que aquest, el llibre de DeWaal, llegit en aquest mateix club, en una sessió anterior, és molt més accessible, menys desmesurat)  també amb El pèndol de Foucault, un altre llibre excessiu que només pot gaudir-se, es comenta, llegit d'una tacada i si un està fascinat per les religions... Algú arriba a la conclusió que, per gaudir a fons del llibre d'Enard, al dedicar-hi un mes d'estiu o unes setmanes de vacances, per fer llargues tandes lectores: no és una obra per ser consumida a petits glops, abans d'anar a dormir. "És un llibre per comentar de manera constant amb algú que el llegeixi en paral·lel"-
A poc a poc van comentant-se els temes de fons: l'alteritat, l'exemplarització, el xoc entre el Bé i el Mal, l'amor: "tot són històries d'amor: correspost o no, Sarah/Franz, obsessiu Azra/Farid/Morgan... i els seus paral·lelismes... apassionats, dissortats, compassius, platònics... TERRENALS!!!", ha escrit el lector del mail. I, és clar, el gran tema de fons (de sobre, de sota, i del mig, el que ho omple tot): continuum de l'atracció d'Orient. Si d'alguna cosa ha servit la lectura és per adonar-se que no som conscients de la quantitat (i la qualitat) d'influència orientalitzant que hem rebut els europeus. "I el que ens hem perdut!", recalca algú, "encara n'estem poc influïts". En definitiva, queda la sensació d'un llibre molt complex, però probablement inoblidable, i amb una curiositat final: "tanta erudició, de què li serveix al personatge? El final és molt humà: es tracta d'algú que no sap com expressar l'amor". "Una nit de moltes vides", resumeix algú altre. I queda la sensació, potser com el perfum amargant i dolç de l'opi, que és un llibre que mereix una relectura, potser més atenta, potser no començant-lo des del principi sinó anat a buscar fragments i reflexions concrets, de temes que siguin més propers. Potser el de la revolució de l'Iran, pàg. 294... potser qulasevol altre. I anar fent.












dimarts, 26 de juliol de 2016

Silenci a taula

de Cristina Garcia Molina



Barcelona, Viena, 2014.
106 pàgs.

[Premi Ciutat de Badalona de Narrativa]





Hi ha expectació, abans de la trobada, com gairebé sempre que un autor visita el club, però potser una mica més i tot. Perquè, aquesta vegada, és una autora del tot desconeguda, d'un llibre que ningú no havia sentit a parlar (i això que l'editor és santjustenc i ve precedit d'un premi!), i que va ser triat, a l'atzar, per les ganes de canviar de registre i llegir relats i l'èmfasi que la llibretera, Silvana Vogt, va posar en recomanar-lo. A més, és clar, els primers comentaris, encara fora de la Sala de Juntes de l'Ateneu, seu habitual de les sessions, revelen què han sentit els lectors: "lirisme brutal", "prosa poètica", "imatges d'una potència corprenedora", "una escriptura que surt de dins"... Així que, un cop fetes les presentacions de rigor, els lectors van per feina: primer, una sessió de firmes d'exemplars; tot seguit, bateria de preguntes. De quina idea parteixes per escriure l'últim conte? O en general: de què parteixes per escriure? "Depèn! De vegades sé el final i el conte ve de buscar l'evolució anterior, i tot sovint les idees parteixen de lectures que he fet. En el cas de l'últim conte, el que dóna títol al recull, surt de 'Simulacros' de Julio Cortázar: pel ritme de les frases, sobretot. De fet, al principi el relat es deia 'Simulacres'".
Algú fa notar que, en els contes, hi ha molts morts, trencaments, pèrdues... però hi ha resistència a creure que la tristesa sigui el nexe principal del recull. Pregunta directa: són contes tristos? "Més aviat són durs, però tenen molta tendresa... és cert que, en alguns casos parteixen de coses viscudes, com la mort de la meva mare". En aquest punt, uns quants assistents reconeixen haver plorat amb "No pengis", la breu història d'una darrera trucada entre una mare i una filla. I el comentari, a diferents veus surt sol: ets molt jove i demostres un coneixement de la naturalesa humana molt gran... "Visc en el desconcert, procuro plasmar el desencaix, en un moment i un lloc, de la vida que m'ha tocat. Per què hem de viure tan organitzats? La perplexitat em fa escriure".
Arriba l'hora de comentar alguns dels disset relats, de retre comptes o explicar certs arguments, decisions concretes: "'Chop-suey' és el conte més autobiogràfic del recull i el més difícil d'escriure"; de fet, gairebé pot considerar-se la gènesi de tot, si es té en compte que "abans de néixer la meva filla no m'havia permès escriure. No em veia capaç, tenia gegants al davant!". Sobre "Limbus" un lector diu que és un conte picadíssim, que sembla escrit més ràpid: "ets molt bona en el cos a cos curt i cada conte ho és!". L'autora reconeix que el compromís amb el text és molt gran, que ho és tot, i preguntada sobre la recerca de la perfecció, accepta que acabar un llibre és duríssim, que és gairebé impossible perquè, de no ser per altres, segurament encara estaria polint detalls. Un lector li lloa la llengua: "és un català que he disfrutat molt perquè és culte, però no m'ha obligat a anar al diccionari". Com que el teatre ha estat sempre la seva passió -i n'ha escrit- confessa que "la prueba del algodón" és la lectura en veu alta dels seus textos. "De fet, el que m'imagino sempre quan escric és una persona sola dalt d'un escenari, monologant". Una afirmació que porta a la conversa el primer conte, "Drama", un cant d'amor al teatre, amb un vell actor recordant els seus moments glòria, mentre és conscient d'estar vivint els últims dies de  la funció vital.
I comença, en un cert moment, una conversa sobre el diàleg que estableixen aluns contes entre sí, fet que no ha passat desapercebut per a alguns lectors perspicaços. Així, "Silenci a taula" i "No pengis" comparteixen la incapacitat de comunicació que, a poc a poc, s'infiltra en les famílies; "Arcàdia, 1995" i "Robar", el desencís de la pròpia existència i la voluntat de viure altres vides; "Pina" i "Regalar el desig" comparteixen complicitats amb la gran coreògrafa Pina Bausch, però probablement el primer té més a veure amb "Amateur", el conte del pallasso que dubta del seu talent artístic. Un relat, aquest darrer, que arrenca aquesta confessió de la Cristina Garcia: "El pallasso d''Amateur' sóc jo: tenia por de no tenir talent per escriure. D'alguna manera, ser pallasso és l'art més pur". Tot plegat desemboca en una busca de paral·lelismes amb altres autors, que ella mateixa o alguns lectors creuen veure darrere els seus contes: des d'Agota Kristof a Erri de Luca, passant per clàssics com Rilke, Brecht, Dostoievski o autors contemporanis com Lydia Davies o Fleur Jaeggy, que l'autora recomana de manera viva.
Darrera pregunta: Creus que el lector pot llegir el mateix que tu escrius? "De vegades, he pensat que sí. Que el lector hi arriba. Et trobes amb les sorpreses més grans, presentant o parlant del llibre, com dues senyores de 90 anys que havien llegit els contes i hi havien connectat plenament. Estaven commocionades". Els lectors d'aquest club també n'han quedat: flotarà un bon temps, aquest Silenci a taula.