dimarts, 24 d’abril de 2018

Les vuit muntanyes

de Paolo Cognetti


Barcelona, Navona, 2018.
304 pàgs.
Trad. Xavier Valls [T.O. Le otto montagne, Torí, Einaudi, 2016]


Sorpresa de darrera hora: per a la sessió d'aquesta novel·la comptem amb la presència de Xavier Valls, el traductor català que, després d'explicar-nos el seguit de casualitats que van dur-lo a traduir el llibre de Cognetti, rep les felicitacions dels presents, que consideren que encarar-se a aquest text era realment difícil! Algú fa referència al lèxic específic del món muntanyenc, altres al ritme i la fluïdesa d'un text que no et deixa aturar. Inevitablement, i després de les primeres aportacions sobre la Diada del dia abans, la conversa s'endinsa en el territori de la traducció. En italià, el text també és molt dinàmic, apunta en Xavier, però aconseguir el mateix ritme en una altra llengua comporta canviar la puntuació, la sintaxi i, és clar, procurar no "contaminar" la llengua de recepció (el català) amb construccions italianitzants... error a què és fàcil caure degut a les "falses similituds" entre llengües llatines. "Va caldre lluitar molt amb els correctors, perquè s'adonaven de petites trampes que jo feia per no modificar el ritme original". Però algunes va poder salvar-les, com ara el seguit de paraules que cap dels presents havia sentit mai i que, de fet, són neologismes: "alpeig", "baita", "barma"... els correctors proposaven usar la cursiva per marcar-les, però va aconseguir salvar la rodona "per no carregar excessivament el text, que fos tan net com en italià". De fet, Cognetti tampoc usa una llengua estàndard, sinó tot el contrari està farcida de dialectalismes, tant llombards, com de la zona dels Alps. I el traductor aporta, com a anècdota, la coneixença personal de l'autor, que com que també havia fet de traductor, va ser molt comprensiu i amable amb les seves consultes.
Un cop entrats en matèria argumental, la primera qüestió és saber si la novel·la és autobiogràfica, si explica la pèrdua del seu pare, si l'amic existeix... En Xavier explica que no i s'obre un debat entre els presents sobre si, sentiments com els que descriu Cognetti cal viure'ls o no, per transmetre'ls, essent que són "constants a la vida", un "fet universal". Hi ha un acord gairebé unànime en destacar la veracitat amb què es tracta la figura d'aquest pare adust i auster: com va dir algú: "el llibre fa florir un tipus de personatge que no surt mai a les històries". On ja no hi ha tan consens és en valorar l'obra com un llibre que tot amant de la muntanya hauria de llegir. Alguns presents, si bé estan d'acord en què la muntanya "és un personatge més de la trama", no creuen que n'hi hagi per tant, fins al punt que si un coneix profundament la muntanya i ha estat excursionista tota la vida (o fins i tot hi ha viscut llargues temporades), el llibre no t'afecta. Una rotunditat que és contestada per altres assistents, que consideren que algunes descripcions posen la pell de gallina, com la del llac o la de la duresa de les glaceres. Hi ha qui considera que la muntanya és, precisament, el personatge més important, perquè se la descriu constantment, també d'una manera no física, mentre que els personatges "no sabem com són: alts? baixos? morens? rossos?". Salten diverses veus protestant: "tant se val el seu físic, sabem perfectament com són de caràcter! Les caracteritzacions emocionals dels tres personatges principals, i de la mare, estan perfectament aconseguides!". Això és, precisament, el que més destaquen els lectors més entusiastes: la riquesa del llibre a l'hora de descriure les relacions humanes: pare-fill, pare-mare, entre amics, entre la mare i els amics del fill... i tots ells amb la muntanya. I, és clar, de les renúncies que la tria de vida comporta, sobretot la de tenir parella.
Però algú considera que la novel·la fa curt: aparenta ser una obra d'iniciació i, en canvi, no ho lliga tot, deixa massa caps oberts, "demana una lectura activa, en què t'has d'imaginar massa coses". En aquest punt, el debat arriba al clímax: hi ha qui s'havia interessat pel llibre per la seva frescor, perquè era lleuger i entretingut, però en canvi estava poc interessat en la muntanya i li va costar seguir... mentre d'altres defensen que la novel·la és molt verídica i "d'una manera molt simple, amb persones primàries i senzilles, t'explica la complexitat humana, els problemes de comunicació". Fins algú creu que és un de les grans novel·les sobre l'amistat, posant-la al costat d'En lloc segur o L'amic retrobat... i altres només hi veuen un "retorn a Thoreau, que ara es porta bastant, altre cop, però sense aprofundir-hi".
En canvi, algú ho considera al revés: "la descripció minuciosa que l'autor fa dels detalls més petits de la vida dura de la muntanya és un elogi cap a una saviesa primària, no intel·lectual". La simplicitat, explica el traductor, en aquest cas, és un dels valors i característiques que busca Cognetti, i comença en la pròpia escriptura despullada d'artificis i barroquismes. Malgrat que sigui en intensitats diferents, acaba havent-hi un acord en què la novel·la deixa un bon record, encara que va ser una mica feixuc d'entrar-hi, però fins els més escèptics reconeixen que no oblidaran les diferències entre la concepció que té de la muntanya el pare, alpinista que només s'interessa per pujar i pujar, i la del fill, que es deixa embolcallar per l'entorn i, gràcies a les experiències del Nepal, entén el paisatge muntanyenc amb un cert misticisme. O, fins i tot, les categories, segons l'alçada, de cada entorn muntanyenc i com cadascú està més ben adaptat a l'un o l'altre: la mare en té prou amb els 1000 m., el fill prefereix els 2000 m., mentre que el pare només vol anar de 3000 en 3000... I, com a paral·lelisme, podríem establir que als membres del club els ha passat una mica el mateix amb la novel·la: a ningú no ha deixat indiferent, però cadascú s'hi ha acomodat a la seva manera, considerant-la un turó alt, un pic important o un cim notori; diguem que un Matagalls, un Canigó o un Montblanc (però no l'Everest!).

dimarts, 13 de març de 2018

Nit fidel i virtuosa

de Louise Glück


València, Edicions del Buc, 2017.

177 pàgs.
Trad. Núria Busquet
[T.O.: Faithful and Virtuous Night, Nova York, 2014]



Lectura complexa. D'entrada, tots els presents s'hi posen d'acord: ha costat empassar-se el llibre i els poemes calia llegir-los dos cops cada vegada per copsar-ne algun sentit i així i tot... Els qui han tingut temps de fer-ne una relectura completa, però, afirmen haver-lo gaudit molt (i això ha anat passat setmanes, mesos després, també... "avantatges" d'escriure tard la crònica!); d'altra, en canvi, es mantenen en la fermesa de no haver-hi entrat i no haver tret gaire profit de la lectura, si bé se li reconeix la bellesa estètica d'alguns poemes, especialment els escrits en prosa. I tot plegat reconeixent que l'estil de llengua és molt directe i entenedor, el problema ve a l'hora d'interpretar què explica, què vol dir o transmetre l'autora. Hi ha qui hi veu metàfores constants (la boira, la nit, les ombres...), d'altres onirisme, alguns apunten que tot plegat vol expressar la dificultat de dir en paraules el que se sent, i fins algú apunta que la poesia de la Glück és com els quadres de Hopper: paisatges urbans, corrents, amb figures solitàries que no retraten cap moment èpic, ni líric, ni trist, ni... i així i tot transmeten una profunda angoixa.
Així les coses, la resta de la sessió la passem provant de treure l'entrellat al joc literari que ens proposa la poetessa americana, començant pels aspectes autobiogràfics: el "jo" del poemari no és Louise Glück, cosa que costa d'entendre fins que no es refereix a sí mateixa (o mateix!?) com a pintor; és així que cal entendre que els pares morts, la criança amb la tieta i d'altres detalls pels quals sembla que es lamenti la poeta, en realitat són... una novel·la! De la mateixa manera, passem pel sedàs interpretatiu el títol, que en català (i en qualsevol altre idioma, probablement) perd el joc fonètic d'assimilar "night" i "Knight", nit i cavaller, que canvia absolutament el significat: i així com la "nit fidel i virtuosa" és un magnífic títol per a un poemari que parli de la mort d'éssers estimats, del recer de la foscorm de la dificultat d'expressar-se o de l'insomni nocturn, el "cavaller fidel i virtuós" obre les portes a la narrativa i dóna sentit a alguns del poemes amb títol clarament medievalitzant: "L'espasa a la pedra", "Cornualla, "El cavall i el genet"... i, és clar, fa passar a primer terme la història dels germans que, de petits, llegien les aventures del Rei Artur i es feien companyia, malgrat l'absència dels pares, és a dir posa en primer terme els aspectes novel·lescs del llibre, l'argument fictici que el lector considera, al principi, que és el relat de la vida de la Glück.


En aquest punt, i per no seguir divagant en abstracte, prefereixo aportar-vos les informacions que van aportar el Sam Abrams i la Núria Busquet per preparar la sessió i acompanyar la lectura:

"La senyora Glück és una de les veus més significatives de l'actual poesia nord-americana, al costat de Jorie Graham i Anne Carson.  És poeta, professora i crítica/teòrica (té dos volums d'assaig sobre poesia.

Beu de fonts diverses:  Emily Dickinson; els Alt Modernistes americanistes com William Carlos Williams; els poetes anomenats "objectivistes" que es van oposar a l'Alta Modernitat, sobretot George Oppen; altres poetes diversos com el seu mestre Stanley Kunitz o els poetes anomenats confessionals, com ara Sylvia Plath.

Des del primer moment, 1968, va ser reconeguda com a poeta important, però va fer un salt important a partir de guanyar el Pulitzer el 1992.  Des de 1992 només ha crescut la resposta general davant la seva obra.

El 2009 va renovar dràsticament la seva veu amb el llibre "A Village Life".  Fins aquest llibre els seus poemes eren molt concentrats, molt precisos i molt conceptuals.  En aquest llibre aposta per una poesia més expansiva, més narrativa, més oberta.  El seu nou llibre, el que te toca, és la continuació d'aquest nou camí.  La crítica s'ha dividit i uns creuen que ha traït la seva obra i ha baixat de qualitat, mentre els altres ho veuen com un triomf artístic nou, un punt de partida de renovació i regeneració."


"El primer que faré és dir-vos que haureu de ser valents, perquè el poemari que us presentem avui aquí no és un poemari per a tots els públics. La senyora Glück no us ho posarà fàcil perquè l'estimeu, la trobeu entranyable o vulgueu conèixer-la en persona, no us farà plorar d'emoció ni farà sortir cap mena de sentimentalitat superficial. Aquest poemari no és fàcil i us l'haureu de treballar. I aquest fet, la dificultat, que podria complicar-vos la decisió de comprar el llibre, crec que és el que precisament hauria d'animar-vos a fer-ho. La facilitat no té perquè anar a lligada a la poesia —i massa sovint hi va.  I no hi estem acostumats. La Louise Glück escriu per un públic instruït que està disposat a asseure's i entrar en el seu llibre. És un poemari de silenci i recolliment, ple d'incerteses i dubtes. I és un poemari que mostra només el que vol mostrar, i que demana un esforç i un coratge i un deixar-se portar, que sovint no fem amb la poesia i que cal, molt, reivindicar.
Nit fidel i virtuosa és una història, un conte, si voleu, que s'ha de seguir de principi a fi. Una història explicada amb una barreja d'austeritat, fatalisme, melancolia, però també una capacitat gairebé infantil per a trobar la meravella a tot plegat. Crec que Glück havia afirmat en alguna entrevista que la vellesa és, de fet, una segona infantesa. El tema del poemari és el temps, però aquest temps és una vida, circula endavant i enrere, es renova i mor constantment, en un qüestionament potser tètric, però a la vegada tranquil, del final de l'existència.
El protagonista de la història que ens presenta la Louise Glück és un pintor o una pintora. En la versió catalana l'hem fet dona, per acostar-lo a la veu de l'autora, però podria perfectament ser un home, de fet, molts crítics nord-americans l'han llegit com a home, tot i que no queda clar, sabeu que l'anglès no té gèneres definits en els adjectius, i ella no dona cap pista per ajudar-nos a saber si és home o és dona, juga a despistar. Però diguem que és dona: una pintora ja gran, solitària, que encara el final de la seva vida, i la forma d'encarar-lo és viatjant endavant i enrere del passat al present i del present al futur. La mort és tractada per l'autora com un fet existencial, però també com un fet artístic, una mena de cerca de sentit a través de l'art.
El poema «Una aventura» enfoca aquest final de la vida com una mena de renúncia, però tampoc no ho té massa clar, perquè en tot el poemari ens trobem un to incert, un dubte, no busqueu certeses aquí, perquè no n'hi ha:

Vaig adonar-me una nit quan ja m’adormia
que havia posat fi a aquelles aventures
amoroses
de què havia estat esclava durant tant de temps. ¿Has
posat fi a l’amor?,
va murmurar el meu cor. A la qual cosa vaig respondre
que teníem davant
molts descobriments profunds, esperant, al mateix
temps, que no se’m demanaria
de citar-los. Perquè no els podia citar. Però la creença
que existien…,
¿bé havia de comptar per a alguna cosa?

Per què «Nit fidel i virtuosa»? La paraula «night» en anglès, nit, sona igual que «knight», cavaller, i en el poema que dona nom al poemari, el germà del/la protagonista li llegeix un llibre que es diu «Faithful and virtuous night», és a dir «El cavaller fidel i virtuós». El/la protagonista és un infant i entén «nit» en lloc de «cavaller»:

En el moment de què parlo,
el meu germà llegia un llibre que ell anomenava
la nit fidel i virtuosa.
¿Era aquesta la nit en què ell llegia, en què jo
estava desperta?
No; era una nit de fa temps, un llac de foscor
en què
aparegué una pedra, i en la pedra
hi creixia una espasa.

El poemari funciona amb una lògica medieval. Els enigmes del dia es tornen símbols i al·legories de nit. Els pensaments es tornen somnis. I el/la protagonista viatja amunt i avall en cercles per la seva història. Destaca l'ús de vocabulari molt arquetípic: el temps, el llibre, la nit, la foscor, l'aventura, les estrelles, el riu, Cornualla, el cavaller, el genet. Però també el psicoanalista, els quadres, els trens, les tombes, les cançons populars. La mort a Venècia.
Efectivament, estem viatjant pel temps i descobrim el misteri de l'existència i com aquest misteri no pot ser desvetllat. Res no és definitiu, i tot és una il·lusió, sembla que ens digui l'autora, amb una manera d'explicar les coses directa, seca, austera, com he dit abans, però a la vegada amb una seguretat que ens fa sentir que ell/ella porta la llanterna que ens fa veure alguna cosa a través de la boira que ella mateixa ha creat.
L'experiència de la vida i la mort com a final és doncs analitzada i explicada sense sentimentalisme de cap mena. La història està lligada al passat, a la família i a l'espiritualitat, amb una mena de sensibilitat melancòlica i alhora sorprenentment escèptica.

Espero que gaudiu d'aquesta història difícil, novel·la feta de vinyetes curtes, on no saps si el protagonista és viu o mort, si viurà o morirà, si és un home o una dona, si és un nen o un adult, si és feliç o infeliç. Ja us he avisat al principi: difícil.
Perquè és cert de la lectura d'aquest poemari de Louise Glück pots sortir més savi, però no més feliç. Ara bé, si d'una cosa serveix és per confirmar la teva existència, i a la vegada adonar-te del teu absolut desconeixement sobre el sentit que li has donat, si és que n'hi ha donat algun.
Us convido ferventment a llegir aquest poemari, amb un consell que heu de seguir al peu de la  lletra: deixeu-vos portar, lliureu-vos a la Louise Glück amb cos i ànima, perquè si ho feu, us asseguro de totes totes que entendreu d'alguna manera el sentit profund de la poesia. Sense adonar-vos-en, haureu canviat. Potser les Glücks són molt necessàries per obrir els ulls i plantejar-nos què ha de ser la poesia, què ens ha d'aportar. De debò que la Glück calia, i estic molt contenta d'haver contribuït, juntament amb els meravellosos companys d'Edicions del Buc, que ja considero família meva, a portar-la al català."

dimarts, 13 de febrer de 2018

Partícules

de Núria Busquet Molist




Palma, Lleonard Muntaner, 2017
144 pàgs.



Nova sessió del club amb presència de l'autora del llibre llegit, per a qui hi havia moltes preguntes pendents començant, és clar, per si havia visitat la ciutat fantasma de Prípiat (Ucraïna), autèntica protagonista de la novel·la. I la resposta va ser que físicament no, però que... gairebé! Perquè més enllà de documentar-se obsessivament sobre la ciutat i sobre la tragèdia de Txernòbil, la màgia del Google Maps permet passejar amunt i avall de tots els carrers de la ciutat i observar-ne racons amb tota parsimònia i luxe de detalls. La qüestió sobre per què Prípiat, sent que les històries familiars que poblen el llibre podrien situar-se en qualsevol altre lloc del món, va dur a la Núria Busquet a confessar-nos la seva russofília, de fa molt temps: després de llegir, de jove, les grans novel·les de Tolstoi, Dostoievski, Gógol i demés "clàssics" va decidir aprendre rus i s'hi va posar de ple. Diu que no es dedica a traduir-lo perquè "tardaria massa" i necessita treballar més de pressa, per tant tradueix de l'anglès (traductora de Louise Glück, entre d'altres!), del francès i del portuguès. Pas mal! I tornant a Prípiat reconeix que va ser fruit d'una altra obessesió: "arrel de l'aniversari de la catàstrofe, fa un parell d'anys, vaig veure un reportatge i se'm van acumular les preguntes: com era una ciutat fantasma? Què va passar amb la gent que hi vivia? On van anar? No han tornat mai, ni que fos d'amagat?" Aquí ja s'intueix, afirma algú, el primer conte, el de les patates... "Sí: de fet, el llibre es deia 'Patates', originalment... però els editors m'ho van fer canviar", confessa la Núria, i tot seguit la majoria dels presents aplaudeix el nou títol, perquè dóna més joc i es refereix a més coses: des de les partícules que deixa anar la central nuclear, que és l'evident, a les pròpies persones que formen part d'aquest "tot" que és Prípiat i es relacionen i interactuen entre elles, com parts d'un mateix sistema, apunta algú altre.
L’autora. (Foto: Ton Gasull)
Preguntada sobre el fet de començar cada conte o capítol amb la descripció d'un objecte característic de la societat soviètica, l'autora explica que no era el pretext, sinó que el procés de creació va funcionar al revés: els personatges, com més els treballava, més s'adonava a quin objecte podia comparar-los i això li permetia treballar més i més a fons cada història, a banda d'entrar més a fons en el retrat de la societat ucraïnesa "perquè els objectes són molt característics d'allà; al principi els explicava en notes al peu, fins que em vaig adonar que això entorpia la lectura i, en canvi, era important que el lector sabés de què es tractava, sobretot en aquells objectes típics d'allà: la moto M-72, la màquina d'aigua amb gas, la medalla, les publicacions clandestines o l'ou decorat". Amb això, a més, com un lector s'afanya a subratllar, queda clar que la seva idea no és explicar set històries donant-hi dos punts de vista... sinó catorze històries que, això sí, es poden aparellar de dues en dues perquè els personatges són els mateixos: "és que m'interessava destacar que, igual que quan ens mirem al mirall (que ens dóna la nostra imatge invertida): ens veiem com no som, de manera que ens reflectim en els altres". La reflexió porta a centrar-nos en l'estructura, complexíssima, molt treballada, de tot el llibre: set històries, una cesura, set històries més -numerades, les de la segona part, a la inversa: del 7 a l'1, per remarcar aquest efecte mirall i, a la vegada, ajudar en la identificació de les històries de la primera part. Curiosament, i malgrat que molts dels lectors s'havien fet esquemes per lligar les trames, poc s'havien adonat d'aquest detall de la numeració... Senyal que les històries se'ls enduien!
Un dels assistents comenta que el que més li ha interessat és que el llibre deixi en l'aire el fet que vivim sense saber que hi ha la possibilitat de viure/patir una barbaritat. La Núria Busquet hi respon que, certament, això és el que la va dur a Prípiat i a saber que el tema final o el concepte del llibre és el límit: "la vida te'n posa diversos i cal superar-los... evidentment la tragèdia és l'últim de tots, però a mi m'interessava que personatges aliens a aquest, visquessin furiosament un d'aquests moments vitals en què cal prendre decisions". Sobre els personatges, de seguida surten a col·lació els que més han agradat o marcat els lectors: "el de la teoria dels cercles de proximitat", "la dona que s'opera els pits a Amèrica, sent filla d'un exmilitar", "el noi de la moto", "la noia que troba la carta del pare dins la ciaxa de la medalla"... per a tots ells la Núria té algun comentari, algun eptit secret sobre la font d'inspiració i el cas és que un ens duu a parlar de les constel·lacions familiars, un altre a la crítica del sistema polític soviètic però també del capitalista-nordamericà i, encara, a la maternitat com a tema literari. Plana gairebé per totes les històries: "la maternitat em preocupa des del punt de vista emocional, no el més bonic... és dolorós entendr que pots voler NO estar amb els teus fills, en algun moment. Crec que totes les mares hi han passat, en algun moment". L'afirmació causa algunes protestes i/o desacords entre les lectores/mares presents però permet que algú vagi buscar una cita, extreta d'un capítol que dissecciona una relació materno-filial:
En el fons, els humans, no deixem de ser una mena de pisanka. L'exterior, malgrat que és fràgil, sempre sembla agraciat. Pot ser, fins i tot, espectacular. Però per dins, estem buits, i qualsevol cop ens pot trencar.
La lectura del petit fragment duu a la Núria a reflexionar altre cop sobre els russos: "tenen una mentalitat fatalista, heredada de tots els avatars històrics que han viscut, i potser del clima mateix, que els permet aprofundir molt; ens n'arriba la cuirassa, només, però són molt sensibles, com nens petits". Algú altre ho aprofita per felicitar l'autora per aquests cops de geni lírics, de poesia pura, encara que escrita en prosa. I el clímax de la sessió arriba quan la Núria Busquet, reconeguda com a poeta, accedeix a llegir un parell de poemes propis, del llibre Arca mínima que tenen a veure amb algunes de les obsessions del llibre, especialment amb el fet de reflexionar sobre un tema o un moment concret i donar-hi tantes voltes com calgui, "que és el que fa el poeta", sentencia. La poesia, la seva traducció de Louise Glück i l'ús dels adjectius són els últims temes de la vetllada. Encara que, per acabar, l'autora es reserva una última conclusió del seu llibre, després que al llarg de la vesprada, més d'un i de dos lectors hagin expressat la duresa de les històries, la negativitat o cruesa amb què es presenta l'ésser humà...: "la idea inicial de Partícules és optimista! Tots som partícules i a tots ens passa si fa o no fa el mateix, cosa que ens ajuda a interactuar entre nosaltres, constantment; i per això som radioactius: perquè contaminem, no necessàriament en el mal sentit, als que ens envolten”.

Foto de família, a Cal Llibreter (Foto: Ton Gasull)

dimarts, 16 de gener de 2018

Tsili. Història d'una vida

d'Aharon Appelfeld




Barcelona, Club Editor, 2013.
180 pàgs.

[T.O. Tsili (1982)
Traducció d'Eulàlia Sariola]


Potser a la vida no tot són casualitats. I la frase, que bé podria dir-la la protagonista d'aquest llibre colpidor, vol fer referència a les circumstàncies que ens van fer arribar a aquesta lectura: el consell de la Maria Bohigas, convidada en la darrera sessió per parlar-nos de Cartes a Mahalta. Dues setmanes després vam assabentar-nos de la mort d'Aharon Appelfeld (el 4 de gener!), de què es van fer ressò fins i tot els mitjans de comunicació públics, amb la qual cosa la lectura encara es va fer més pertinent i, a més, va brindar-nos l'oportunitat d'acompanyar-la amb aquest retrat que la mateixa editoria va fer-ne al seu blog (i que inclou l'enllaç a la magnífica entrevista que va fer-li Emili Manzano, que tant de joc va donar-nos a la sessió). Va quedar clar, d'entrada, que el llibre, tot i que no és autobiogràfic, basa tot el que explica en les experiències viscudes per l'autor durant la seva complicadíssima adolescència: fugitiu d'un camp de concentració, va vagar per l'Europa subcarpàtica un colla d'anys, ajubtant-se amb grups de delinqüents, d'altres fugitius, prostitutes, sempre amagant la seva condició de jueu. Més o menys el que viu la protagonista d'aquesta novel·la que, si Appelfeld converteix en nois és, justament, per allunyar-se'n, perquè no sembli que explica la seva vida, sinó les vivències que van experimentar un munt d'europeus, obligats a abandonar-ho tot per la seva condició religiosa. És el que, segons explica el propi autor, prova de fer en totes les seves creacions: els personatges viuen gairebé sempre les mateixes tragèdies, que ell coneix en primera persona, però mai no s'hi situa com a protagonista.

A alguns lectors, la Tsili els ha semblat un personatge ingenu i fràgil, però d'altres n'han destacat, en canvi, la capacitat d'entomar-ho tot. El consens ha arribat en considerar-la algú a qui la innocència la salva, potser perquè no acaba de ser conscient de tot el que l'envolta. Davant el dubte de per què es fa passar per filla d'una prostituta coneguda per tots els verals (la Maria), sent que això li provoca ser estomacada per pageses receloses de les sortides nocturnes dels seus marits, la resposta és triple: d'una banda, per poder amagar la seva condició de jueva; de l'altra, perquè té un bon record del personatge, a qui havia tractat en alguna ocasió a la botiga de sa mare; i, encara, perquè és identificar-se amb una dona a qui tothom aprecia o en parla bé -els homes! És una manera de ser reconeguda, apostil·la algú. Tenint en compte que és un personatge a qui ningú no estima, no és poca cosa! Cotrovèrsia entre els lectors, en aquesta afirmació: no se l'estima en Marek? I la Caterina? Un sector afirma que cap dels dos, que tots dos se n'aprofiten i que, com a molt, només el botiguer que la salva, al final i se'n preocupa, i la cabaretera que li acaba cantant cançons, al vaixell, hi mostren un cert apreci. La resta de personatges demostren una gran mesquinesa cap a aquest personatge desvalgut, especialment les pageses que l'allisen a base de bé, en bona mesura perquè li fan pagar les infidelitats maritals, però també perquè la converteixen en l'ase del cops en el pitjor dels contextos possibles.

La duresa d'algunes escenes és el que podria haver provocat que alguns lectors necessitessin parar de tant en tant i "llegir en petites dosis, per agafar aire" -tot i que d'altres, en canvi, van devorar la novel·la de cop, en un parell d'hores intenses-, si bé hi ha un acord en considerar que l'estil sec, sense floritures, amb què Appelfeld descriu les seqüències evita patiment excessius, probablement sobrers. És, per tant, la intensitat del que viu la Tsili el que demana pausa, més que la crueltat en sí, ja que l'autor sap passar-hi com de puntetes, evitant un excés de realisme... que ningú no demana.
Hi ha un acord tàcit, de fet, en què és justament la falta de verosimilitud o de precisió "notarial" el que engrandeix la història: Appelfeld no es planteja escriure una acta de totes les peripècies que passa la nena, sinó una història on s'hi reflecteixin la por, la gana, el fred, la solitud, el suïcidi, la culpa... en definitiva tots els grans temes dels supervivents de l'Holocaust.

És així que "no importa si la bossa amb la roba que ven per obtenir menjar no s'acaba mai i sembla màgica", com assenyala algú: el que vol l'autor és explicar les dificultats per obtenir un tros de pa o una llenca de cansalada fumada. Importa el què, no el com. De la mateixa manera que no sabem exactament quin és el camí que fa la protagonista des de que surt de casa (n'ignorem el lloc) fins que arriba a Zagreb: ha fet centenars de quilòmetres o no s'ha allunyat gaire i per això "tothom coneix a la Maria"? Tant hi fa! Com algú observa, són aquestes pinzellades d'ireealitat, quasi de somni o de faula el que, paradoxalment, ens acosta més a l'essència del personatge. I, és clar, el que brinda a l'obra els moments de més lirisme, com quan converteix les pors o els records o vés-a-saber-què en ombres que lluiten:
"A la nit, els vents frescos de la primavera portaren les ombres de les muntanyes. Unes ombres quietes que es van unir als arbres i de les seves boques no en sortia cap so. Al principi les volien fer fora, però elles, qui sap per què, enganxades, s'hi negaven.                                                                                                                                 Com per fer la guitza, la nit era lluminosa. Les ombres es podien veure de prop, respiraven espantades. 'Mireu', cridaven ells de tot arreu. Com que no es bellugaven, van sortir a espantar-les.                                                                                    Les ombres s'arrapaven tossudes i això enfurismava a la gent, que ja no va afluixar. La batalla va durar tota la nit. Cossos i ombres lluitaven cos a cos en un silenci violent. No se sentia res tret dels dits colpejant. A trenc d'alba les ombres van retirar-se."