dimarts, 22 de novembre de 2016

Brúixola

de Mathias Enard



Barcelona, Empúries / Random House, 2016.
432 pàgs.

[T.O.: Boussole (2016). Prix Goncourt 2015
Traducció de Jordi Martin Lloret (cat.) i Robert Juan-Cantavella (cast.)] 



Gran sorpresa inicial. Aquest cronista confessa que no les tenia totes: per la llibreria més aviat havien anat gotejant comentaris poc afalagadors sobre la novel·la, de diversos lectors del club, que la qualificaven d'excessiva i densa, difícil, pesada... la majoria no preveia poder acabar-la pel dia de la sessió. Però potser Santa Cecília, patrona dels músics (tant presents a Brúixola), va il·luminar-nos els últims dies i va atrapar els lectors en la prosa captivadora de Mathias Enard. No només la majoria va arribar fins al final, sinó que va meréixer tota mena d'elogis, alguns d'escrits via mail per un lector que no podia assistir a la trobada: "una nit d'insomni, en pensaments continus. Dens com tots els insomnis. És allò que els arbres no et deixen veure el bosc... i els seus camins i senderols... i els seus racons... i les seves gents... Ens enganyen amb les brúixoles que miren al nord, la bona és la que mira a l'est, la trucada, aquesta és la bona". Tot seguit, els presents a la sessió van valorar-la com a "molt interessant", amb un devessall d'informació brutal i una erudició que crea una curiositat constant i t'obre portes i més portes, que et lliga a mil elements. Es valora la capacitat infinita de l'autor d'explicar tantes coses i conjugar tal quantitat de personatges, la majoria vides reals que ell recrea amb mestria i les fa més i més properes. Capítol a part mereix, per a alguns lectors, la vívida explicació de la revolució islàmica a l'Iran, contra el Xa de Pèrsia. Algú que ha visitat l'immens país reconeix que s'hi veia constantment i el viage literari li havia fet recordar el real i certes angoixes viscudes.
També apareixen algunes crítiques quan algú treu a colació l'escriptura absorbent, fascinadora com l'opi i algú altre replica que la tècnica discursiva d'Enard la fa difícil de lectura, a causa dels salts constants endavant i endarrere en el temps i l'espai. El lector fascinat ressalta la capacitat de l'autor per fer frases que duren dues o tres pàgines. I en aquest moment es recorda que Enard va ser capaç d'escriure una novel·la, Zona, que consta d'una sola frase. Això duu a recordar d'altres títols de l'autor que els assitents coneixen: Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants (que havia de ser una part de Brúixola, però que va créixer sola), La perfecció del tir, Remuntar l'Orinoco... Però aviat es torna a la novel·la present per posar al seu lloc les fases o capítols (o moments) que són més i menys densos: "cal diferenciar el vagareig dels pensaments i les reflexions del personatge en el present, que es fan més feixugues, dels records de vivències anteriors, sobretot amb la Sarah, que es fan molt més planeres i ràpides de llegir". Gairebé tothom coincideix en aquest punt, fins al punt de reconéixer que és un llibre que ha agradat, però que no es recomanaria... o si de cas, només a algú amb molta base, algú que ja sabés dels temes de què es parla i el pogués gaudir. Dit planerament: "jo envejo el que sap, aquest senyor [Enard], però m'atabala". No és l'únic que confessa certa saturació per l'excés de detallisme i erudició: "a mi, la cinquena carta de Balzac ja no m'hi cal. Ja ho entès amb les anteriors, què m'importa! Em fa perdre i trobo innecessari tantes minúcies". Algú altre, en canvi, reconeix que els llibres que li fan recordar d'altres obres llegides, li aporten un plus; i es posa Brúixola en relació amb La llebre amb els ulls d'ambre (apunt que algú altre aprofita per dir que aquest, el llibre de DeWaal, llegit en aquest mateix club, en una sessió anterior, és molt més accessible, menys desmesurat)  també amb El pèndol de Foucault, un altre llibre excessiu que només pot gaudir-se, es comenta, llegit d'una tacada i si un està fascinat per les religions... Algú arriba a la conclusió que, per gaudir a fons del llibre d'Enard, al dedicar-hi un mes d'estiu o unes setmanes de vacances, per fer llargues tandes lectores: no és una obra per ser consumida a petits glops, abans d'anar a dormir. "És un llibre per comentar de manera constant amb algú que el llegeixi en paral·lel"-
A poc a poc van comentant-se els temes de fons: l'alteritat, l'exemplarització, el xoc entre el Bé i el Mal, l'amor: "tot són històries d'amor: correspost o no, Sarah/Franz, obsessiu Azra/Farid/Morgan... i els seus paral·lelismes... apassionats, dissortats, compassius, platònics... TERRENALS!!!", ha escrit el lector del mail. I, és clar, el gran tema de fons (de sobre, de sota, i del mig, el que ho omple tot): continuum de l'atracció d'Orient. Si d'alguna cosa ha servit la lectura és per adonar-se que no som conscients de la quantitat (i la qualitat) d'influència orientalitzant que hem rebut els europeus. "I el que ens hem perdut!", recalca algú, "encara n'estem poc influïts". En definitiva, queda la sensació d'un llibre molt complex, però probablement inoblidable, i amb una curiositat final: "tanta erudició, de què li serveix al personatge? El final és molt humà: es tracta d'algú que no sap com expressar l'amor". "Una nit de moltes vides", resumeix algú altre. I queda la sensació, potser com el perfum amargant i dolç de l'opi, que és un llibre que mereix una relectura, potser més atenta, potser no començant-lo des del principi sinó anat a buscar fragments i reflexions concrets, de temes que siguin més propers. Potser el de la revolució de l'Iran, pàg. 294... potser qulasevol altre. I anar fent.












dimarts, 26 de juliol de 2016

Silenci a taula

de Cristina Garcia Molina



Barcelona, Viena, 2014.
106 pàgs.

[Premi Ciutat de Badalona de Narrativa]





Hi ha expectació, abans de la trobada, com gairebé sempre que un autor visita el club, però potser una mica més i tot. Perquè, aquesta vegada, és una autora del tot desconeguda, d'un llibre que ningú no havia sentit a parlar (i això que l'editor és santjustenc i ve precedit d'un premi!), i que va ser triat, a l'atzar, per les ganes de canviar de registre i llegir relats i l'èmfasi que la llibretera, Silvana Vogt, va posar en recomanar-lo. A més, és clar, els primers comentaris, encara fora de la Sala de Juntes de l'Ateneu, seu habitual de les sessions, revelen què han sentit els lectors: "lirisme brutal", "prosa poètica", "imatges d'una potència corprenedora", "una escriptura que surt de dins"... Així que, un cop fetes les presentacions de rigor, els lectors van per feina: primer, una sessió de firmes d'exemplars; tot seguit, bateria de preguntes. De quina idea parteixes per escriure l'últim conte? O en general: de què parteixes per escriure? "Depèn! De vegades sé el final i el conte ve de buscar l'evolució anterior, i tot sovint les idees parteixen de lectures que he fet. En el cas de l'últim conte, el que dóna títol al recull, surt de 'Simulacros' de Julio Cortázar: pel ritme de les frases, sobretot. De fet, al principi el relat es deia 'Simulacres'".
Algú fa notar que, en els contes, hi ha molts morts, trencaments, pèrdues... però hi ha resistència a creure que la tristesa sigui el nexe principal del recull. Pregunta directa: són contes tristos? "Més aviat són durs, però tenen molta tendresa... és cert que, en alguns casos parteixen de coses viscudes, com la mort de la meva mare". En aquest punt, uns quants assistents reconeixen haver plorat amb "No pengis", la breu història d'una darrera trucada entre una mare i una filla. I el comentari, a diferents veus surt sol: ets molt jove i demostres un coneixement de la naturalesa humana molt gran... "Visc en el desconcert, procuro plasmar el desencaix, en un moment i un lloc, de la vida que m'ha tocat. Per què hem de viure tan organitzats? La perplexitat em fa escriure".
Arriba l'hora de comentar alguns dels disset relats, de retre comptes o explicar certs arguments, decisions concretes: "'Chop-suey' és el conte més autobiogràfic del recull i el més difícil d'escriure"; de fet, gairebé pot considerar-se la gènesi de tot, si es té en compte que "abans de néixer la meva filla no m'havia permès escriure. No em veia capaç, tenia gegants al davant!". Sobre "Limbus" un lector diu que és un conte picadíssim, que sembla escrit més ràpid: "ets molt bona en el cos a cos curt i cada conte ho és!". L'autora reconeix que el compromís amb el text és molt gran, que ho és tot, i preguntada sobre la recerca de la perfecció, accepta que acabar un llibre és duríssim, que és gairebé impossible perquè, de no ser per altres, segurament encara estaria polint detalls. Un lector li lloa la llengua: "és un català que he disfrutat molt perquè és culte, però no m'ha obligat a anar al diccionari". Com que el teatre ha estat sempre la seva passió -i n'ha escrit- confessa que "la prueba del algodón" és la lectura en veu alta dels seus textos. "De fet, el que m'imagino sempre quan escric és una persona sola dalt d'un escenari, monologant". Una afirmació que porta a la conversa el primer conte, "Drama", un cant d'amor al teatre, amb un vell actor recordant els seus moments glòria, mentre és conscient d'estar vivint els últims dies de  la funció vital.
I comença, en un cert moment, una conversa sobre el diàleg que estableixen aluns contes entre sí, fet que no ha passat desapercebut per a alguns lectors perspicaços. Així, "Silenci a taula" i "No pengis" comparteixen la incapacitat de comunicació que, a poc a poc, s'infiltra en les famílies; "Arcàdia, 1995" i "Robar", el desencís de la pròpia existència i la voluntat de viure altres vides; "Pina" i "Regalar el desig" comparteixen complicitats amb la gran coreògrafa Pina Bausch, però probablement el primer té més a veure amb "Amateur", el conte del pallasso que dubta del seu talent artístic. Un relat, aquest darrer, que arrenca aquesta confessió de la Cristina Garcia: "El pallasso d''Amateur' sóc jo: tenia por de no tenir talent per escriure. D'alguna manera, ser pallasso és l'art més pur". Tot plegat desemboca en una busca de paral·lelismes amb altres autors, que ella mateixa o alguns lectors creuen veure darrere els seus contes: des d'Agota Kristof a Erri de Luca, passant per clàssics com Rilke, Brecht, Dostoievski o autors contemporanis com Lydia Davies o Fleur Jaeggy, que l'autora recomana de manera viva.
Darrera pregunta: Creus que el lector pot llegir el mateix que tu escrius? "De vegades, he pensat que sí. Que el lector hi arriba. Et trobes amb les sorpreses més grans, presentant o parlant del llibre, com dues senyores de 90 anys que havien llegit els contes i hi havien connectat plenament. Estaven commocionades". Els lectors d'aquest club també n'han quedat: flotarà un bon temps, aquest Silenci a taula.

dimarts, 10 de maig de 2016

Germà de gel

d'Alicia Kopf



Barcelona, L'Altra editorial, 2106.
232 pàgs.

[Premi Documenta 2015]



Per trencar el gel, en una sessió ben especial, marcada per la presència de l'autora del llibre i de l'editora, però també pel marc en què transcorria l'acte (Cal Llibreter), més la participació d'alguns lectors convidats, que no eren membres del Club, vam donar la paraula a l'Eugènia Broggi, que va presentar-nos un catàleg (prou conegut pels membres del club), tot defensant i fent bona la dita que "el llibre d'un editor és el seu catàleg" i explicant la mescla d'autors estrangers poc coneguts a Catalunya (o mai no traduïts en català) i d'escriptors de casa, sovint noms nous amb forta ambició literària, com era el cas d'Alicia Kopf. Tot seguit, el recurs per endinsar-nos en el llibre va ser llegir fragments de la crònica de dos dels lectors que no havien pogut ser a la trobada: "El llibre comença amb unes cites que parlen d'herois, de situacions extremes, perills, de mètodes, i d'inventar un camí o fer-lo. Jo crec que en aquest llibre l'autora inventa un camí i el fa. És una prosa molt sorprenent pel tema amb què estableix connexions molt interessants entre la seva vida personal i professional i la temàtica que es deriva de la configuració física dels pols, la necessitat de conquerir-los i tot el que això comporta de patiment, solitud i aïllament, fent un paral·lelisme entre el món dels exploradors i com es vincula amb el propi món o paisatge íntim. En aquest sentit l'he trobat molt ben construïda com a estructura i respecte a tot el que vol explicar, que és molt.

Eugènia Broggi i Alicia Kopf

Més enllà dels afalacs, l'autora va assegurar que havia rebut pocs comentaris i llegit poques crítiques que resumissin tan bé l'esperit de la seva obra. Considera que l'Art ha de ser un salt sense xarxa i que un procés creatiu és una recerca constant, perquè si no s'aprèn alguna cosa nova, a l'hora de crear, no li interessa. Preguntada, de seguida, per quanta part autobiogràfica tenia la novel·la, l'autora no va dubtar en afirmar que l'argument era pràcticament tot cert, però que calia saber diferenciar molt bé entre la vida i la veritat literària: per escriure ha necessitat partir de les seves vivències però, a partir d'aquí, i és essencial remarcar-ho, aquestes s'adapten al to i a les exigències de l'obra. En aquest cas, una exploració sobre la dificultat de comunicació amb familiars i coneguts, que troba un paral·lelisme amb la dificultat d'expressar artísticament el que un sent. Sí: el temor, en part, a la tela o el full en blanc, però també de tots els silencis familiars que han marcat el seu pas de la infància a l'edat adulta. "La gràcia, finalment, és saber posar paraules al Problema -al que cadascú tingui". Dit d'una altra manera: "aquesta novel·la té un to reflexiu, malencònic, trist... però podria fer una novel·la de la meva vida, basada en fets reals, que fos tot el contrari, una exlosió d'alegria i que passés als tròpics". Com remarca algú: és la diferència entre el "germà de gel" del títol i el "germà, que no és de gel" de la dedicatòria.
Respecte a aquest correlat constant o "camp semàntic" –com el defineix ella– que és el blanc, el gel i tot el que se'n deriva comença, evidentment, amb una obsessió real: "no podria dedicar-me tant de temps a una temàtica que no em toqués molt endins, que no m'obsedís constantment; han estat quatre anys!". Tot plegat, com explica la pròpia novel·la, de pòsit vila-matià (confessat), parteix de la investigació per a una donar forma i contingut a una exposició plàstica amb la metàfora del gel i el blanc com a centre: "m'hi agafo i estiro el fil tot el que dóna..." Respecte de les il·lustracions que acompanyen el text, explica que com parteix dels estilemes de Ross de la portada, però els capgira donant-hi noms humorístics, una manera de parodiar el llenguatge "masculinitzant" de les conquestes romàntiques o d'obres d'artistes com Friedrich.

A base d'un interrogatori constant, que l'Alicia Kopf no defuig en cap moment, la sessió va entrant en el terreny familiar, clau de volta de tot el projecte: les expedicions polars i la incomunicació no és sinó una excusa per acabar parlant de les relacions glaçades al voltant del germà del títol, autista, sí, però "innocent" pel que fa a la tensió familiar. La pregunta sobre com va prendre's la família, especialment la mare de l'autora, la publicació de la novel·la, genera un moment de Veritat (com assenyala l'editora): "al principi no ho van entendre i va costar, però un cop t'ha entrevistat la Terribas i surts al TN, tot canvia", deixa anar amb un deix d'ironia, però sense deixar de remarcar que (tornem-hi) la novel·la és una autoficció, no una biografia amb pèls i senyals. En aquest sentit, el fet que cap personatge (tret d'un, l'avi Miquel, com remarca una lectora) tingui nom, sinó que s'identifiquin tots amb una inicial, vol evitar, per part de l'autora, tant que inconscientment aboqui massa autenticitat a un personatge, "que inevitablement si es diu "Maria" s'assemblarà a les "Maries" que jo conegui", com per facilitar al lector que no passi pel mateix procés (que vegi en la "Maria" alguna coneguda homònima). D'aquesta manera, creu l'autora, li era més fàcil (és un dir) arribar al fons de les coses i, sobretot, transmetre la seva passió al lector. Vista la resposta entusiasta de la gran majoria dels assitents, sembla que se n'ha sortit.
De seguida van sortint altres temes que, de manera més o menys profunda, apareixen a la novel·la i han agradat als lectors: el retrat de la fortalesa femenina fruit de l'acceptació de la pròpia vulnerabilitat, n'és un, però també el fet que el llibre sigui gairebé un al·legat generacional, de la dificultat de trobar feina i, més enllà, un lloc propi en la societat actual, cosa que duu a una mobilitat constant. Molts dels presents, que pertanyen a una generació força anterior a la de l'autora, la feliciten per la nitidesa amb què descriu aquesta realitat. Ella, però, se'n defensa en part: "el narrador no jutja mai, no ho pretenc, adjectiva el mínim possible, ha de ser el lector qui arribi a les conclusions..." Hi ha més temes: la càrrega al sistema de vida que es genera al voltant del món de l'art ("molts diners no són garantia de millor art"), cosa que duu la conversa a parlar dels artistes (i escriptors) que es queixen que no poden viure de la seva obra. Kopf reivindica l'art que es fa des de la necessitat, en els temps "morts" que et dóna el viure o el guanyar-te la vida –en el seu cas, de professora. I reivindica que "un artista només necessita dues coses per poder expressar-se i arribar a un públic: una bona educació i un sistema públic que doni suport a la creació, però no necessàriament o no només en forma de beques".
Un marc diferent i convidats nous al Club de Lectura

Pregunta directa: en què t'ha canviat, l'escriptura d'aquest llibre? "En molts aspectes; m'he entès millor a mi mateixa i he entès millor l'entorn... però també l'entorn m'ha entès millor a mi!" De manera que, com apunta sarcàsticament algú, el llibre ha actuat de trencagel... I encara hi ha lloc per a una petita reivindicació del seu origen com a estudiant de Belles Arts: "em fa plantejar-me la creació de manera diferent a com ho fan els filòlegs o els estudiants de literatura, que constantment reivindiquen el fet de pertànyer a una tradició i se'n senten deutors tothora... A Belles Arts constantment et demanen veu pròpia, diferenciada, que no copi¨el que ja s'ha fet: fer camí nou." Com els exploradors polars, vaja.



dimarts, 5 d’abril de 2016

El último día de Terranova

de Manuel Rivas




Barcelona, Alfaguara, 2015
275 pàgs.




Hi ha una sensació unànime que a la novel·la de Rivas costa d'entrar-hi, però que un cop se supera l'obstacle (o un s'hi acostuma) dels salts temporals i les diverses veus, el lector s'endinsa en una obra que perdurarà temps a la memòria, de relectura quasi obligada (cosa que algun dels presents ja ha fet). Un dels motius, sens dubte, és que hi ha molts llibres en un de sol: una novel·la sobre el franquisme a Galícia (explicat de manera molt subtil), una sobre la vida i pervivència d'una llibreria, una altra sobrela cultura com a redempció, una dissecció de les relacions paterno-filials i, encara, una crònica de l'incipient galleguisme, que repassa tres quartes parts del segle i ens dóna una perspectiva ben diferent a la que va viure, en els mateixos anys, a la punta oposada de la "pell de brau". Allí la guerra es va acabar de seguida, allí els llibres de contraban venien de Portugal i de Sudamèrica, en especial d'Argentina (el segon gran escenari de la trama, en què, des dels uls d'un català, Buenos Aire agafa el rol de París -o de Perpinyà), i la sortida del règim s'edifica a base de màfies i altres menes de contrabans.
A banda de les trames i les diverses intrigues, però, el llibre conté una explicació ben planera, però científica, del que significava patir la pòlio i de les desgràcies que va cometre el règim... La presència de diversos metges a la sessió va permetre ampliar el debat en aquest camp, per tal d'explicar millor què és la malaltia, què era un "pulmó d'acer" (una cambra hiperbàrica com la que usen ara els submarinistes) i com el desenvolupament de la fisioteràpia va produir-se a conseqüència de la recuperació física que necessitaven els malalts...

Resulta, a més, que tot i que a algun dels presents el llenguatge de Rivas li resulta excessivament ampul·lós, l'obra està farcida de petites pinzellades, de minihistòries o "minimoments", que demana esforç lector, però satisfà plenament. Algú, fins i tot, aventura una comparació impactant: l'expressionisme de les escenes, de les imatges (i fins i tot l'esperit avantguardista amb què està escrit) recorda... l'Ulisses de Joyce! Certament, recorda algú altre, l'evolució de l'escriptor des d'El lápiz del carpintero, relat és "simple" en forma i estructura, és impactant. En recordar les obres anteriors de l'escriptor gallec, surt a relluir Los libros arden mal (2006), novel·la que té molts punts de contacte amb la que es debat en aquesta sessió, sobretot pel protagonisme de la literatura, la importància de preservar la cultura davant la "barbàrie" del món i per personatges inoblidables, com el llibreter Vicenzo Fontana, el tiet Eliseo, el sapastre d'en Dombodán, la "padrina" Expectación que amaga la Verge de Chor per protegir-la dels lladres d'art (una altra subtrama), per no parlar de la inquietant Garúa, de l'estoica Comba o de personatges d'un sol capítol, però inesborrables, com el taxista porteny que "cobra" viatges a canvi de llibres dedicats.
De tot plegat en surt una mescla que, si de vegades pot fer-se feixuga per la quantitat de cites i referències a escriptors més o menys coneguts, per l'afany d'homenatjar la literatura argentina i establir ponts i comparacions entre dictadures, per no parar de la "relectura" de l'Odissea homèrica, a partir d'un codi quasi secret: "trece perales, diez manzanos, cuarenta higueras"... els arbres de l'hort d'Ítaca (i una relectura de la resurrecció de Llàtzer, també! Volia ser ressuscitat, l'home?), el cert és que acaba convertint-se en un "llibre que et penetra", per usar l'expressió d'un dels lectors. Amb moments d'un lirisme extarordinari que, potser per això mateix, xoquen de ple amb la resolució de la trama final, a ritme de thriller forçat. La majoria dels assistents coincideix en aquest punt: el final és fallit. Potser, a punta algú, no deixa de ser una picada d'ullet més a la literatura que triomfa o a allò en què s'ha convertit Galícia, passada la Transició: en una novel·la dolenta de gàngsters.