dimarts, 10 de maig de 2016

Germà de gel

d'Alicia Kopf



Barcelona, L'Altra editorial, 2106.
232 pàgs.

[Premi Documenta 2015]



Per trencar el gel, en una sessió ben especial, marcada per la presència de l'autora del llibre i de l'editora, però també pel marc en què transcorria l'acte (Cal Llibreter), més la participació d'alguns lectors convidats, que no eren membres del Club, vam donar la paraula a l'Eugènia Broggi, que va presentar-nos un catàleg (prou conegut pels membres del club), tot defensant i fent bona la dita que "el llibre d'un editor és el seu catàleg" i explicant la mescla d'autors estrangers poc coneguts a Catalunya (o mai no traduïts en català) i d'escriptors de casa, sovint noms nous amb forta ambició literària, com era el cas d'Alicia Kopf. Tot seguit, el recurs per endinsar-nos en el llibre va ser llegir fragments de la crònica de dos dels lectors que no havien pogut ser a la trobada: "El llibre comença amb unes cites que parlen d'herois, de situacions extremes, perills, de mètodes, i d'inventar un camí o fer-lo. Jo crec que en aquest llibre l'autora inventa un camí i el fa. És una prosa molt sorprenent pel tema amb què estableix connexions molt interessants entre la seva vida personal i professional i la temàtica que es deriva de la configuració física dels pols, la necessitat de conquerir-los i tot el que això comporta de patiment, solitud i aïllament, fent un paral·lelisme entre el món dels exploradors i com es vincula amb el propi món o paisatge íntim. En aquest sentit l'he trobat molt ben construïda com a estructura i respecte a tot el que vol explicar, que és molt.

Eugènia Broggi i Alicia Kopf

Més enllà dels afalacs, l'autora va assegurar que havia rebut pocs comentaris i llegit poques crítiques que resumissin tan bé l'esperit de la seva obra. Considera que l'Art ha de ser un salt sense xarxa i que un procés creatiu és una recerca constant, perquè si no s'aprèn alguna cosa nova, a l'hora de crear, no li interessa. Preguntada, de seguida, per quanta part autobiogràfica tenia la novel·la, l'autora no va dubtar en afirmar que l'argument era pràcticament tot cert, però que calia saber diferenciar molt bé entre la vida i la veritat literària: per escriure ha necessitat partir de les seves vivències però, a partir d'aquí, i és essencial remarcar-ho, aquestes s'adapten al to i a les exigències de l'obra. En aquest cas, una exploració sobre la dificultat de comunicació amb familiars i coneguts, que troba un paral·lelisme amb la dificultat d'expressar artísticament el que un sent. Sí: el temor, en part, a la tela o el full en blanc, però també de tots els silencis familiars que han marcat el seu pas de la infància a l'edat adulta. "La gràcia, finalment, és saber posar paraules al Problema -al que cadascú tingui". Dit d'una altra manera: "aquesta novel·la té un to reflexiu, malencònic, trist... però podria fer una novel·la de la meva vida, basada en fets reals, que fos tot el contrari, una exlosió d'alegria i que passés als tròpics". Com remarca algú: és la diferència entre el "germà de gel" del títol i el "germà, que no és de gel" de la dedicatòria.
Respecte a aquest correlat constant o "camp semàntic" –com el defineix ella– que és el blanc, el gel i tot el que se'n deriva comença, evidentment, amb una obsessió real: "no podria dedicar-me tant de temps a una temàtica que no em toqués molt endins, que no m'obsedís constantment; han estat quatre anys!". Tot plegat, com explica la pròpia novel·la, de pòsit vila-matià (confessat), parteix de la investigació per a una donar forma i contingut a una exposició plàstica amb la metàfora del gel i el blanc com a centre: "m'hi agafo i estiro el fil tot el que dóna..." Respecte de les il·lustracions que acompanyen el text, explica que com parteix dels estilemes de Ross de la portada, però els capgira donant-hi noms humorístics, una manera de parodiar el llenguatge "masculinitzant" de les conquestes romàntiques o d'obres d'artistes com Friedrich.

A base d'un interrogatori constant, que l'Alicia Kopf no defuig en cap moment, la sessió va entrant en el terreny familiar, clau de volta de tot el projecte: les expedicions polars i la incomunicació no és sinó una excusa per acabar parlant de les relacions glaçades al voltant del germà del títol, autista, sí, però "innocent" pel que fa a la tensió familiar. La pregunta sobre com va prendre's la família, especialment la mare de l'autora, la publicació de la novel·la, genera un moment de Veritat (com assenyala l'editora): "al principi no ho van entendre i va costar, però un cop t'ha entrevistat la Terribas i surts al TN, tot canvia", deixa anar amb un deix d'ironia, però sense deixar de remarcar que (tornem-hi) la novel·la és una autoficció, no una biografia amb pèls i senyals. En aquest sentit, el fet que cap personatge (tret d'un, l'avi Miquel, com remarca una lectora) tingui nom, sinó que s'identifiquin tots amb una inicial, vol evitar, per part de l'autora, tant que inconscientment aboqui massa autenticitat a un personatge, "que inevitablement si es diu "Maria" s'assemblarà a les "Maries" que jo conegui", com per facilitar al lector que no passi pel mateix procés (que vegi en la "Maria" alguna coneguda homònima). D'aquesta manera, creu l'autora, li era més fàcil (és un dir) arribar al fons de les coses i, sobretot, transmetre la seva passió al lector. Vista la resposta entusiasta de la gran majoria dels assitents, sembla que se n'ha sortit.
De seguida van sortint altres temes que, de manera més o menys profunda, apareixen a la novel·la i han agradat als lectors: el retrat de la fortalesa femenina fruit de l'acceptació de la pròpia vulnerabilitat, n'és un, però també el fet que el llibre sigui gairebé un al·legat generacional, de la dificultat de trobar feina i, més enllà, un lloc propi en la societat actual, cosa que duu a una mobilitat constant. Molts dels presents, que pertanyen a una generació força anterior a la de l'autora, la feliciten per la nitidesa amb què descriu aquesta realitat. Ella, però, se'n defensa en part: "el narrador no jutja mai, no ho pretenc, adjectiva el mínim possible, ha de ser el lector qui arribi a les conclusions..." Hi ha més temes: la càrrega al sistema de vida que es genera al voltant del món de l'art ("molts diners no són garantia de millor art"), cosa que duu la conversa a parlar dels artistes (i escriptors) que es queixen que no poden viure de la seva obra. Kopf reivindica l'art que es fa des de la necessitat, en els temps "morts" que et dóna el viure o el guanyar-te la vida –en el seu cas, de professora. I reivindica que "un artista només necessita dues coses per poder expressar-se i arribar a un públic: una bona educació i un sistema públic que doni suport a la creació, però no necessàriament o no només en forma de beques".
Un marc diferent i convidats nous al Club de Lectura

Pregunta directa: en què t'ha canviat, l'escriptura d'aquest llibre? "En molts aspectes; m'he entès millor a mi mateixa i he entès millor l'entorn... però també l'entorn m'ha entès millor a mi!" De manera que, com apunta sarcàsticament algú, el llibre ha actuat de trencagel... I encara hi ha lloc per a una petita reivindicació del seu origen com a estudiant de Belles Arts: "em fa plantejar-me la creació de manera diferent a com ho fan els filòlegs o els estudiants de literatura, que constantment reivindiquen el fet de pertànyer a una tradició i se'n senten deutors tothora... A Belles Arts constantment et demanen veu pròpia, diferenciada, que no copi¨el que ja s'ha fet: fer camí nou." Com els exploradors polars, vaja.



dimarts, 5 d’abril de 2016

El último día de Terranova

de Manuel Rivas




Barcelona, Alfaguara, 2015
275 pàgs.




Hi ha una sensació unànime que a la novel·la de Rivas costa d'entrar-hi, però que un cop se supera l'obstacle (o un s'hi acostuma) dels salts temporals i les diverses veus, el lector s'endinsa en una obra que perdurarà temps a la memòria, de relectura quasi obligada (cosa que algun dels presents ja ha fet). Un dels motius, sens dubte, és que hi ha molts llibres en un de sol: una novel·la sobre el franquisme a Galícia (explicat de manera molt subtil), una sobre la vida i pervivència d'una llibreria, una altra sobrela cultura com a redempció, una dissecció de les relacions paterno-filials i, encara, una crònica de l'incipient galleguisme, que repassa tres quartes parts del segle i ens dóna una perspectiva ben diferent a la que va viure, en els mateixos anys, a la punta oposada de la "pell de brau". Allí la guerra es va acabar de seguida, allí els llibres de contraban venien de Portugal i de Sudamèrica, en especial d'Argentina (el segon gran escenari de la trama, en què, des dels uls d'un català, Buenos Aire agafa el rol de París -o de Perpinyà), i la sortida del règim s'edifica a base de màfies i altres menes de contrabans.
A banda de les trames i les diverses intrigues, però, el llibre conté una explicació ben planera, però científica, del que significava patir la pòlio i de les desgràcies que va cometre el règim... La presència de diversos metges a la sessió va permetre ampliar el debat en aquest camp, per tal d'explicar millor què és la malaltia, què era un "pulmó d'acer" (una cambra hiperbàrica com la que usen ara els submarinistes) i com el desenvolupament de la fisioteràpia va produir-se a conseqüència de la recuperació física que necessitaven els malalts...

Resulta, a més, que tot i que a algun dels presents el llenguatge de Rivas li resulta excessivament ampul·lós, l'obra està farcida de petites pinzellades, de minihistòries o "minimoments", que demana esforç lector, però satisfà plenament. Algú, fins i tot, aventura una comparació impactant: l'expressionisme de les escenes, de les imatges (i fins i tot l'esperit avantguardista amb què està escrit) recorda... l'Ulisses de Joyce! Certament, recorda algú altre, l'evolució de l'escriptor des d'El lápiz del carpintero, relat és "simple" en forma i estructura, és impactant. En recordar les obres anteriors de l'escriptor gallec, surt a relluir Los libros arden mal (2006), novel·la que té molts punts de contacte amb la que es debat en aquesta sessió, sobretot pel protagonisme de la literatura, la importància de preservar la cultura davant la "barbàrie" del món i per personatges inoblidables, com el llibreter Vicenzo Fontana, el tiet Eliseo, el sapastre d'en Dombodán, la "padrina" Expectación que amaga la Verge de Chor per protegir-la dels lladres d'art (una altra subtrama), per no parlar de la inquietant Garúa, de l'estoica Comba o de personatges d'un sol capítol, però inesborrables, com el taxista porteny que "cobra" viatges a canvi de llibres dedicats.
De tot plegat en surt una mescla que, si de vegades pot fer-se feixuga per la quantitat de cites i referències a escriptors més o menys coneguts, per l'afany d'homenatjar la literatura argentina i establir ponts i comparacions entre dictadures, per no parar de la "relectura" de l'Odissea homèrica, a partir d'un codi quasi secret: "trece perales, diez manzanos, cuarenta higueras"... els arbres de l'hort d'Ítaca (i una relectura de la resurrecció de Llàtzer, també! Volia ser ressuscitat, l'home?), el cert és que acaba convertint-se en un "llibre que et penetra", per usar l'expressió d'un dels lectors. Amb moments d'un lirisme extarordinari que, potser per això mateix, xoquen de ple amb la resolució de la trama final, a ritme de thriller forçat. La majoria dels assistents coincideix en aquest punt: el final és fallit. Potser, a punta algú, no deixa de ser una picada d'ullet més a la literatura que triomfa o a allò en què s'ha convertit Galícia, passada la Transició: en una novel·la dolenta de gàngsters. 

dimarts, 1 de març de 2016

La balada del cafè trist

de Carson McCullers



Barcelona, L'Altra editorial, 2016.
203 pàgs.

[T.O.: The Ballad of the Sad Cafe and Other Stories (1951)
Traducció de Yannick Garcia]


Potser només és un detall, però no està de menys anotar que la paraula "sublim" va usar-se diverses vegades al llarg de la sessió. Tot i que el llibre no havia agradat a tothom, en general ningú no posa en dubte que la McCullers "escriu molt bé" o, com diu algú, llegir-la és com veure una peli, 'veus' el que explica, té una gran habilitat per a la descripció, tot i que això alenteix el ritme de lectura, apostil·la agú altre. I encara hi ha qui descriu el seu estil com una literatura clara, transparent. Més enllà de l'aspecte formal, però, els lectors subratllen la creació d'uns personatges solitaris i marginals, però absolutament únics... tot i que són reconeixibles com a prototipus universals! Cadascú té el seu preferit, extret de diferents contes: la dona alcohòlica, que és un manual sobre l'alcoholisme; o la nena de "Wunderkind" que sap que no serà prodigiosa, cosa que l'autora tracta amb una finor extraordinària; per no parlar del geperut de "La balada del cafè trist", que queda admirat (o enamorat?) del presidiari que representa tot el contrari a ell, o del genet del conte homònim que s'autodestrueix en no saber pair el final del cicle exitós...
A banda, hi ha tot un seguit d'elements que provoquen inquietud en la lectura, evidentment la lluita de boxa entre la protagonista de "La balada...", la inoblidable senyoreta Amèlia, i el seu primer marit, però també aquells tres nens iguals, tot i ser de pares diferents, del conte "Madame Zilensky i el rei de Finlàndia", extraordinari relat d'una mentidera compulsiva, on fins i tot "veiem" un gos caminant endarrere. Una metàfora? Es podria interpretar com una pista en clau, apunta algú: el lector es fixa en un detall menor, sorprenent, però gens important pel conjunt de la història... com tampoc no és important, podria estar-nos dient McCullers, si la Zilenski menteix o adorna la seva vida amb invencions: el que compta no és si es tracta d'una bona professora?
En qualsevol cas, queda clar que la senzillesa amb què retrata l'ànima humana fa de l'escriptura d'aquesta autora nordamericana un exemple d'allò que sempre s'ha dit de la Rodoreda: "universal des dels elements locals". El cafè trist el sabem veure tots gràcies a la influència del cinema en la nostra retina però, com s'apunta en diferents veus, podria estar situat a Rússia, a Escòcia o a la Castella profunda: canviarien els detalls decoratius, però l'atmosfera seria la mateixa. Això és el que fa a la McCullers, autora morta a Nova York als cinquanta anys d'edat, l'any 1967, tan propera a lectors llunyans com els presents.
Això fins i tot sabent que molts dels seus relats, en alguns es nota més que en d'altres, les anècdotes són autobiogràfiques o parteixen de detalls viscuts, encara que després molt recreats. Com la pròpia "estranya parella" del geperut i la donassa senyoreta Amèlia, que l'autora explicava haver "vist" en un pub... Una història, aquesta, que li permet intercalar reflexions ben profundes sobre l'amor, com la de l'últim conte:
Em vaig adonar del que no rutlla en nosaltres. Els homes s'enamoren per primer cop. ¿I de què s'enamoren? (...) D'una dona. Sense cap ciència, sense res on agafar-se, emprenen l'experiència més perilosa i sacrosanta d'aquesta vida. (...) Comencen per la banda equivocada de l'amor. Comencen pel clímax ¿I de què t'estranya que es pateixi tant? ¿Saps com haurien d'estimar els homes? (...) ¿saps com hauria de començar l'amor? (...) Un arbre. Una pedra. Un núvol. 

dimarts, 9 de febrer de 2016

El nedador del mar secret

de William Kotzwinkle




Barcelona, Navona Editorial, 2014.
90 pàgs.

[T.O.: The Swimmer in te Secret Sea (1975)
Traducció de Yannick Garcia]


La sessió, que comptava amb la presència d'en Yannick Garcia, traductor de l'obra al català, va començar amb una petició poc habitual: "que parlin els homes!". I és que la brevíssima i contundent novel·la de Kotzwinkle és un llibre sobre la pèrdua d'un fill... des del punt de vista del pare. Exclusivament! I algú va considerar, al·ludit, que el llibre li provocava una sensació agredolça, amb descripcions molt fredes, mancades d'emoció quan, al contrari, s'està descrivint escenes tan forts com a construcció del taüt del propi fill. "I no és significatiu, això?", va apuntar en Yannick Garcia. Un altre dels al·ludits va destacar, tot el contrari, la manera continguda, seca, aspra d'explicar una història de vida i de mort. Que comença esperant vida, continua amb mort i acaba... amb vida! No és l'únic que destaca el final d'aquesta intensa novel·la curta: el viatge en trineu, d'un lirisme foramida, és llegit per uns com un cant a la Natura, que s'acomiada del petit protagonista, per algú altre com una escena carregada de vitalitat, amb un pare i un fill rabent dalt d'un trineu. També es destaca la capacitat de l'autor d'explicar, amb tres paraules, un món sencer, experiències tan quotidianes com un part i les emocions que desperta.
Arribada la pregunta, quasi obligada, de si la història era autobiogràfica, donada la impossibilitat (diu algun lector) d'expressar tan netament uns sentiments tan profunds d'una vivència excepcional, en Yannick Garcia ens fa avinent la història de William Kotzwinkle, autor de ciència-ficció, d'èxit relatiu, a qui, sí, va morir-se-li un fill i va tancar-se a escriure la història i li va sortir de cop. I va donar-ho al seu editor gairebé sense corregir-lo, instruint-lo que no volia saber res més del text, que en fes el que li semblés... Un cop publicat, l'any 1975, la novel·leta va passar sense pena ni glòria fins que, gairebé quatre dècades més tard, Ian McEwan va lloar-lo dins d'Operació caramel i el llibre va rebre una segona vida. Posat a comentar l'estil sec, mancat d'adjectius i sense temptacions melindroses, en Yannick etziba: "com més t'allunyes de l'emoció del personatge, més espai deixes al lector per emocionar-se". Paraula de traductor (i narrador i professor d'escriptura creativa...). Algú rebla que el llibre sembla un exercici psicoterapèutic, però trufat d'imatges poètiques.
Abans d'entrar en el recordatori d'escenes i moments colpidors, hi ha qui vol agrair -així s'expressa- que l'autor sigui capaç de remuntar el cop de la mort del nen i reservar el millor per a després; o, dit d'una altra manera: no acabar la història amb la tragèdia que tot lector intueix des de la tercera pàgina. Algú altre destaca la capacitat de descriure el canvi de sensacions del protagonista, expressat en el retrat de la cara de la dona, que passa de guapa a deformada pel dolor del part; en canvi, hi ha qui no es creu el moment en què els pares destapen el cadàver del bebè, a qui han practicat una autòpsia, ni la reflexió posterior que converteix el nadó en un savi que, amb pocs minuts de vida, ha viscut més que el progenitor... ho troba impostat. El comentari provoca la següent reflexió d'en Yannick: "No estem acostumats al dol, i molt menys al dol per nens: estem habituats a deixar els pares sols i a no parlar del tema. Aquest llibre és com mirar pel forat del pany: et deixa mirar el dol, però res més; no s'obre les venes." Comentari que comporta un seguit d'assentiments i confessions: més d'un lector admet haver plorat amb la lectura, a la vegada que algunes lectores admeten la dificultat d'identificació amb el sentiments del protagonista, tot i connectar-hi plenament, ja que es fa estrany no saber en cap moment què pensa o com viu la pèrdua... la mare!
Foto: Antoni Gasull

Amb tanta emoció a flor de pell, la sessió gra sobre si mateixa i es converteix en un interrogatori sobre l'ofici del traductor que passa, inevitablement, pel tòpic del traduttore/traditore, i enfila temes com la llibertat que té per encarar l'estil i el nivell de llengua, pel marcatge (o intrusisme) dels editors, i pel copyright que converteix el traductor en propietari intel·lectual del text, a més d'un petit debat sobre com cal traduir els dialectes. S'ha de convertir en "andalús" a un nordamericà sureny? O a un sicilià? En Yannick no n'és partidari, sinó de posar petites marques que denotin una certa diferència de registre... A partir d'aquí, la conversa s'enfila en matisos diversos sobre el llibre-objecte que acaben amb el reconeixement de la bona tasca de l'Editorial Navona produint uns llibres amb coberta de tela i títol estampat, amb un nom de col·lecció "Els inel·ludibles" absolutament adequat per a la joia que deixem endarrere.