Barcelona, Alfaguara, 2015
275 pàgs.
Hi
ha una sensació unànime que a la novel·la de Rivas costa d'entrar-hi, però que
un cop se supera l'obstacle (o un s'hi acostuma) dels salts temporals i les
diverses veus, el lector s'endinsa en una obra que perdurarà temps a la
memòria, de relectura quasi obligada (cosa que algun dels presents ja ha fet).
Un dels motius, sens dubte, és que hi ha molts llibres en un de sol: una
novel·la sobre el franquisme a Galícia (explicat de manera molt subtil), una
sobre la vida i pervivència d'una llibreria, una altra sobrela cultura com a
redempció, una dissecció de les relacions paterno-filials i, encara, una
crònica de l'incipient galleguisme, que repassa tres quartes parts del segle i
ens dóna una perspectiva ben diferent a la que va viure, en els mateixos anys,
a la punta oposada de la "pell de brau". Allí la guerra es va acabar
de seguida, allí els llibres de contraban venien de Portugal i de Sudamèrica,
en especial d'Argentina (el segon gran escenari de la trama, en què, des dels
uls d'un català, Buenos Aire agafa el rol de París -o de Perpinyà), i la
sortida del règim s'edifica a base de màfies i altres menes de contrabans.
A
banda de les trames i les diverses intrigues, però, el llibre conté una
explicació ben planera, però científica, del que significava patir la pòlio i
de les desgràcies que va cometre el règim... La presència de diversos metges a
la sessió va permetre ampliar el debat en aquest camp, per tal d'explicar
millor què és la malaltia, què era un "pulmó d'acer" (una cambra
hiperbàrica com la que usen ara els submarinistes) i com el desenvolupament de
la fisioteràpia va produir-se a conseqüència de la recuperació física que
necessitaven els malalts...
Resulta,
a més, que tot i que a algun dels presents el llenguatge de Rivas li resulta
excessivament ampul·lós, l'obra està farcida de petites pinzellades, de
minihistòries o "minimoments", que demana esforç lector, però satisfà
plenament. Algú, fins i tot, aventura una comparació impactant:
l'expressionisme de les escenes, de les imatges (i fins i tot l'esperit
avantguardista amb què està escrit) recorda... l'Ulisses de Joyce! Certament, recorda algú altre,
l'evolució de l'escriptor des d'El lápiz del carpintero, relat és "simple"
en forma i estructura, és impactant. En recordar les obres anteriors de l'escriptor
gallec, surt a relluir Los
libros arden mal (2006),
novel·la que té molts punts de contacte amb la que es debat en aquesta sessió,
sobretot pel protagonisme de la literatura, la importància de preservar la
cultura davant la "barbàrie" del món i per personatges inoblidables,
com el llibreter Vicenzo Fontana, el tiet Eliseo, el sapastre d'en Dombodán, la
"padrina" Expectación que amaga la Verge de Chor per protegir-la dels
lladres d'art (una altra subtrama), per no parlar de la inquietant Garúa, de l'estoica
Comba o de personatges d'un sol capítol, però inesborrables, com el taxista
porteny que "cobra" viatges a canvi de llibres dedicats.
De
tot plegat en surt una mescla que, si de vegades pot fer-se feixuga per la
quantitat de cites i referències a escriptors més o menys coneguts, per l'afany
d'homenatjar la literatura argentina i establir ponts i comparacions entre
dictadures, per no parar de la "relectura" de l'Odissea homèrica, a partir d'un
codi quasi secret: "trece
perales, diez manzanos, cuarenta higueras"... els arbres de l'hort d'Ítaca (i una
relectura de la resurrecció de Llàtzer, també! Volia ser ressuscitat, l'home?),
el cert és que acaba convertint-se en un "llibre que et penetra", per
usar l'expressió d'un dels lectors. Amb moments d'un lirisme extarordinari que,
potser per això mateix, xoquen de ple amb la resolució de la trama final, a
ritme de thriller forçat. La majoria dels
assistents coincideix en aquest punt: el final és fallit. Potser, a punta algú,
no deixa de ser una picada d'ullet més a la literatura que triomfa o a allò en
què s'ha convertit Galícia, passada la Transició: en una novel·la dolenta de
gàngsters.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada