dimarts, 26 de juliol de 2016

Silenci a taula

de Cristina Garcia Molina



Barcelona, Viena, 2014.
106 pàgs.

[Premi Ciutat de Badalona de Narrativa]





Hi ha expectació, abans de la trobada, com gairebé sempre que un autor visita el club, però potser una mica més i tot. Perquè, aquesta vegada, és una autora del tot desconeguda, d'un llibre que ningú no havia sentit a parlar (i això que l'editor és santjustenc i ve precedit d'un premi!), i que va ser triat, a l'atzar, per les ganes de canviar de registre i llegir relats i l'èmfasi que la llibretera, Silvana Vogt, va posar en recomanar-lo. A més, és clar, els primers comentaris, encara fora de la Sala de Juntes de l'Ateneu, seu habitual de les sessions, revelen què han sentit els lectors: "lirisme brutal", "prosa poètica", "imatges d'una potència corprenedora", "una escriptura que surt de dins"... Així que, un cop fetes les presentacions de rigor, els lectors van per feina: primer, una sessió de firmes d'exemplars; tot seguit, bateria de preguntes. De quina idea parteixes per escriure l'últim conte? O en general: de què parteixes per escriure? "Depèn! De vegades sé el final i el conte ve de buscar l'evolució anterior, i tot sovint les idees parteixen de lectures que he fet. En el cas de l'últim conte, el que dóna títol al recull, surt de 'Simulacros' de Julio Cortázar: pel ritme de les frases, sobretot. De fet, al principi el relat es deia 'Simulacres'".
Algú fa notar que, en els contes, hi ha molts morts, trencaments, pèrdues... però hi ha resistència a creure que la tristesa sigui el nexe principal del recull. Pregunta directa: són contes tristos? "Més aviat són durs, però tenen molta tendresa... és cert que, en alguns casos parteixen de coses viscudes, com la mort de la meva mare". En aquest punt, uns quants assistents reconeixen haver plorat amb "No pengis", la breu història d'una darrera trucada entre una mare i una filla. I el comentari, a diferents veus surt sol: ets molt jove i demostres un coneixement de la naturalesa humana molt gran... "Visc en el desconcert, procuro plasmar el desencaix, en un moment i un lloc, de la vida que m'ha tocat. Per què hem de viure tan organitzats? La perplexitat em fa escriure".
Arriba l'hora de comentar alguns dels disset relats, de retre comptes o explicar certs arguments, decisions concretes: "'Chop-suey' és el conte més autobiogràfic del recull i el més difícil d'escriure"; de fet, gairebé pot considerar-se la gènesi de tot, si es té en compte que "abans de néixer la meva filla no m'havia permès escriure. No em veia capaç, tenia gegants al davant!". Sobre "Limbus" un lector diu que és un conte picadíssim, que sembla escrit més ràpid: "ets molt bona en el cos a cos curt i cada conte ho és!". L'autora reconeix que el compromís amb el text és molt gran, que ho és tot, i preguntada sobre la recerca de la perfecció, accepta que acabar un llibre és duríssim, que és gairebé impossible perquè, de no ser per altres, segurament encara estaria polint detalls. Un lector li lloa la llengua: "és un català que he disfrutat molt perquè és culte, però no m'ha obligat a anar al diccionari". Com que el teatre ha estat sempre la seva passió -i n'ha escrit- confessa que "la prueba del algodón" és la lectura en veu alta dels seus textos. "De fet, el que m'imagino sempre quan escric és una persona sola dalt d'un escenari, monologant". Una afirmació que porta a la conversa el primer conte, "Drama", un cant d'amor al teatre, amb un vell actor recordant els seus moments glòria, mentre és conscient d'estar vivint els últims dies de  la funció vital.
I comença, en un cert moment, una conversa sobre el diàleg que estableixen aluns contes entre sí, fet que no ha passat desapercebut per a alguns lectors perspicaços. Així, "Silenci a taula" i "No pengis" comparteixen la incapacitat de comunicació que, a poc a poc, s'infiltra en les famílies; "Arcàdia, 1995" i "Robar", el desencís de la pròpia existència i la voluntat de viure altres vides; "Pina" i "Regalar el desig" comparteixen complicitats amb la gran coreògrafa Pina Bausch, però probablement el primer té més a veure amb "Amateur", el conte del pallasso que dubta del seu talent artístic. Un relat, aquest darrer, que arrenca aquesta confessió de la Cristina Garcia: "El pallasso d''Amateur' sóc jo: tenia por de no tenir talent per escriure. D'alguna manera, ser pallasso és l'art més pur". Tot plegat desemboca en una busca de paral·lelismes amb altres autors, que ella mateixa o alguns lectors creuen veure darrere els seus contes: des d'Agota Kristof a Erri de Luca, passant per clàssics com Rilke, Brecht, Dostoievski o autors contemporanis com Lydia Davies o Fleur Jaeggy, que l'autora recomana de manera viva.
Darrera pregunta: Creus que el lector pot llegir el mateix que tu escrius? "De vegades, he pensat que sí. Que el lector hi arriba. Et trobes amb les sorpreses més grans, presentant o parlant del llibre, com dues senyores de 90 anys que havien llegit els contes i hi havien connectat plenament. Estaven commocionades". Els lectors d'aquest club també n'han quedat: flotarà un bon temps, aquest Silenci a taula.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada