Brúixola

de Mathias Enard

Barcelona, Empúries / Random House, 2016.
432 pàgs.

[T.O.: Boussole (2016). Prix Goncourt 2015
Traducció de Jordi Martin Lloret (cat.) i Robert Juan-Cantavella (cast.)] 



Gran sorpresa inicial. Aquest cronista confessa que no les tenia totes: per la llibreria més aviat havien anat gotejant comentaris poc afalagadors sobre la novel·la, de diversos lectors del club, que la qualificaven d'excessiva i densa, difícil, pesada... la majoria no preveia poder acabar-la pel dia de la sessió. Però potser Santa Cecília, patrona dels músics (tant presents a Brúixola), va il·luminar-nos els últims dies i va atrapar els lectors en la prosa captivadora de Mathias Enard. No només la majoria va arribar fins al final, sinó que va meréixer tota mena d'elogis, alguns d'escrits via mail per un lector que no podia assistir a la trobada: "una nit d'insomni, en pensaments continus. Dens com tots els insomnis. És allò que els arbres no et deixen veure el bosc... i els seus camins i senderols... i els seus racons... i les seves gents... Ens enganyen amb les brúixoles que miren al nord, la bona és la que mira a l'est, la trucada, aquesta és la bona". Tot seguit, els presents a la sessió van valorar-la com a "molt interessant", amb un devessall d'informació brutal i una erudició que crea una curiositat constant i t'obre portes i més portes, que et lliga a mil elements. Es valora la capacitat infinita de l'autor d'explicar tantes coses i conjugar tal quantitat de personatges, la majoria vides reals que ell recrea amb mestria i les fa més i més properes. Capítol a part mereix, per a alguns lectors, la vívida explicació de la revolució islàmica a l'Iran, contra el Xa de Pèrsia. Algú que ha visitat l'immens país reconeix que s'hi veia constantment i el viage literari li havia fet recordar el real i certes angoixes viscudes.
També apareixen algunes crítiques quan algú treu a colació l'escriptura absorbent, fascinadora com l'opi i algú altre replica que la tècnica discursiva d'Enard la fa difícil de lectura, a causa dels salts constants endavant i endarrere en el temps i l'espai. El lector fascinat ressalta la capacitat de l'autor per fer frases que duren dues o tres pàgines. I en aquest moment es recorda que Enard va ser capaç d'escriure una novel·la, Zona, que consta d'una sola frase. Això duu a recordar d'altres títols de l'autor que els assitents coneixen: Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants (que havia de ser una part de Brúixola, però que va créixer sola), La perfecció del tir, Remuntar l'Orinoco... Però aviat es torna a la novel·la present per posar al seu lloc les fases o capítols (o moments) que són més i menys densos: "cal diferenciar el vagareig dels pensaments i les reflexions del personatge en el present, que es fan més feixugues, dels records de vivències anteriors, sobretot amb la Sarah, que es fan molt més planeres i ràpides de llegir". Gairebé tothom coincideix en aquest punt, fins al punt de reconéixer que és un llibre que ha agradat, però que no es recomanaria... o si de cas, només a algú amb molta base, algú que ja sabés dels temes de què es parla i el pogués gaudir. Dit planerament: "jo envejo el que sap, aquest senyor [Enard], però m'atabala". No és l'únic que confessa certa saturació per l'excés de detallisme i erudició: "a mi, la cinquena carta de Balzac ja no m'hi cal. Ja ho entès amb les anteriors, què m'importa! Em fa perdre i trobo innecessari tantes minúcies". Algú altre, en canvi, reconeix que els llibres que li fan recordar d'altres obres llegides, li aporten un plus; i es posa Brúixola en relació amb La llebre amb els ulls d'ambre (apunt que algú altre aprofita per dir que aquest, el llibre de DeWaal, llegit en aquest mateix club, en una sessió anterior, és molt més accessible, menys desmesurat)  també amb El pèndol de Foucault, un altre llibre excessiu que només pot gaudir-se, es comenta, llegit d'una tacada i si un està fascinat per les religions... Algú arriba a la conclusió que, per gaudir a fons del llibre d'Enard, al dedicar-hi un mes d'estiu o unes setmanes de vacances, per fer llargues tandes lectores: no és una obra per ser consumida a petits glops, abans d'anar a dormir. "És un llibre per comentar de manera constant amb algú que el llegeixi en paral·lel"-
A poc a poc van comentant-se els temes de fons: l'alteritat, l'exemplarització, el xoc entre el Bé i el Mal, l'amor: "tot són històries d'amor: correspost o no, Sarah/Franz, obsessiu Azra/Farid/Morgan... i els seus paral·lelismes... apassionats, dissortats, compassius, platònics... TERRENALS!!!", ha escrit el lector del mail. I, és clar, el gran tema de fons (de sobre, de sota, i del mig, el que ho omple tot): continuum de l'atracció d'Orient. Si d'alguna cosa ha servit la lectura és per adonar-se que no som conscients de la quantitat (i la qualitat) d'influència orientalitzant que hem rebut els europeus. "I el que ens hem perdut!", recalca algú, "encara n'estem poc influïts". En definitiva, queda la sensació d'un llibre molt complex, però probablement inoblidable, i amb una curiositat final: "tanta erudició, de què li serveix al personatge? El final és molt humà: es tracta d'algú que no sap com expressar l'amor". "Una nit de moltes vides", resumeix algú altre. I queda la sensació, potser com el perfum amargant i dolç de l'opi, que és un llibre que mereix una relectura, potser més atenta, potser no començant-lo des del principi sinó anat a buscar fragments i reflexions concrets, de temes que siguin més propers. Potser el de la revolució de l'Iran, pàg. 294... potser qulasevol altre. I anar fent.